“Volia posar l’emoció per damunt de tot”

Té de personal el punt de partida. Quan se’m planteja la possibilitat de ser pare, jo en aquell moment decideixo no ser-ho, i a partir d’aquí venen les reflexions sobre la vida que tens i la que podries tenir, del fill que podries haver tingut, i descobreixo que allà hi ha un personatge amb una sèrie d’emocions que jo vull posar en pantalla: despertar-te un dia en un món i pensar que podria ser així o podria ser d’una altra manera. Òbviament, a partir d’aquí hi ha un treball de filtrar tot això i convertir-ho en una pel·lícula de misteri, un thriller de ciència-ficció, que és el vehicle ideal per explicar tot això.

Sí, totes les pel·lícules que plantegen paradoxes temporals juguen amb aquesta idea. Jo crec que la gent s’identificarà molt amb la pel·lícula perquè tothom para a pensar si quan va decidir una cosa es va equivocar i n’hauria d’haver fet una altra. La pel·lícula posa Adriana Ugarte en un lloc on pot fer-ho, pot refer les seves decisions.

Sí, el cinema té una part d’això, t’asseus davant d’una pàgina en blanc i pots fer que passi el que vulguis. Dirigint és més complicat, ja tens un guió que marca uns límits. Però escrivint estàs creant del no-res, i pots fer el que vulguis.

Sí, aquesta pel·lícula té certa continuïtat amb les altres dues que he fet, El cos i Contratiempo, però té dues novetats, el fantàstic i l’element emocional. Volia posar l’emoció per damunt de tot. Les pel·lícules anteriors juguen molt amb l’espectador, el conviden a ser actiu, tenen girs, però ara hi havia la voluntat que les sorpreses més grans fossin les emocionals.