Cultura

Crítica

cinema

La realitat del pas del temps

La vida va passant i només recordem una part minúscula del que hem viscut. Potser per això les imatges, com a la seva manera els textos, es fan per convertir-se en una forma de memòria. Aquest desig de deixar constància del que fuig hi és, en la imatge fotogràfica, i potser encara més en el moviment de la cinematogràfica. Tanmateix, les imatges digitals semblen circumscrites al pur present i, encara que formin part d’un arxiu inabastable, matèria d’oblit immediat. És en aquest moment que Isaki Lacuesta, sempre junt amb Isa Campo, recorda el cinema com a memòria (de l’estat d’uns cossos, però també d’alguna cosa intangible, com ara els sentiments i els desigs) introduint fragments de La leyenda del tiempo (2006) a Entre dos aguas. En aquest diàleg entre les imatges velles i les noves, el pas del temps és una realitat visible.

A La leyenda del tiempo, rodada a l’illa gaditana de San Fernando sota l’ombra de Camarón, Isra i Cheíto eren (o, de fet, són: una pel·lícula sempre és en present en veure’s) dos adolescents de dol per la mort del seu pare, assassinat, però, sobretot en el cas del primer, hi havia espurnes de la vitalitat de qui es creu capaç de desafiar el món, encara que sigui amb una pena enrabiada. Passat el temps, amb aquella antiga ferida sense cicatritzar, no només han canviat els seus cossos, plens de tatuatges que en part també són imatges en memòria del pare. Ha canviat el seu esperit, també sobretot en el cas d’Isra, que sembla un home vençut: només cal confrontar la seva mirada viva, fins i tot insolent, d’aleshores amb els seus ulls tristos i apagats en un moment en què se sent condemnat a intentar sobreviure amb ferralles.

Amb Entre dos aguas, Lacuesta torna a situar-se en un terreny incert entre el documental i la ficció. No se sap massa bé on acaba la persona (les circumstàncies reals) i on comença el personatge (la ficció a partir de la vida) d’Isra i Cheíto. Cadascú té una dona i tres filles. Però si Cheíto (soldat de marina) intenta refermar els vincles familiars mentre està pendent d’una nova missió, Isra surt de la presó (no vol dir que fos així) al començament de la pel·lícula per tornar a “la Isla” i constatar la dificultat de refer la vida amb la dona, les filles i, fonamentalment, amb ell mateix. En tot cas, sembla que per a Lacuesta s’han acabat els jocs, de manera que la ficció forma part de la veritat amb la qual, sense renunciar a belles imatges contemplatives, vol documentar que en un lloc com San Fernando (on hi ha un índex d’atur elevadíssim) hi ha persones com Isra que hi vaguen sense potència i sense esperança. La càmera enregistra amb respecte moments d’aquesta vida a la deriva.

Entre dos aguas
Director: Isaki Lacuesta Intèrprets: Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero
Catalunya, 2018


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sensibilitat salvatge

ARGELAGUER
Joan Josep Camacho Grau
Poeta

“ Només somio baixar al carrer i deixar-me endur per la vida”

Gerard Quintana
Músic

“Estic vivint tot el contrari a una aturada”

El Primavera Sound, ajornat fins a l’agost

BARCELONA
la música

Bon Iver, música en confinament

el llibre

‘Internet no és la resposta’

Calma amb l’ajut de les balenes

Estudiar música des de casa

Des de casa fins a Mataró en un clic