Relat d’un dia gris a París

El dia era molt gris a París quan va saber-se que havia mort Bernardo Bertolucci, part del cinema del qual he estimat molt i potser encara estimo. Jo vaig pensar que, casualment, estava a la ciutat on el cineasta italià va rodar L’últim tango a París. Suposo que era inevitable: associada a l’escàndol, deu ser la seva pel·lícula més cèlebre. Tanmateix, passant al costat (perquè hi feien obres) d’una d’aquelles estructures metàl·liques de la ciutat damunt de les quals circulen trens i metros quan surten a l’exterior, em va revenir el seu començament brutal: Marlon Brando, deambulant despentinat i ullerós per un espai semblant, amb les mans a les orelles i cridant “Fucking”. Quan vaig veure per primera vegada L’últim tango jo era una adolescent cinèfila que havia assumit a través de la crítica que, més enllà de l’escàndol amb gust de mantega, es tractava d’una pel·lícula existencialista sobre un home desesperat, sobre la impossibilitat de l’amor i de mantenir un refugi (aquelles parets ataronjades de l’apartament buit que, fotografiades per Vittorio Storaro, van interpretar-se com una metàfora del claustre matern) on alliberar-se de la repressió sexual i de les convencions morals. O més o menys. Crec que hi havia condescendència o inconsciència davant de la violència exercida per un home en una jove perquè, mentrestant, es cagava en la sagrada institució de la família: se celebrava com una transgressió fins i tot per part de molts que duien una vida ordenada. Però Bertolucci, que era molt llest, també tenia la rèplica preparada a la crítica: deia que les feministes estaven molt contentes perquè, fotent al final un tret a aquell americà perdut, Jeanne matava simbòlicament el pare/patriarca.

Després de L’últim tango a París, Maria Schneider va dir que s’havia sentit maltractada i humiliada per Bertolucci i Brando. Però no se li feia cas: se la menystenia considerant-la una drogoaddicta autodestructiva. Van passar molts anys fins que Bertolucci, quan l’actriu ja era morta i Brando també, va reconèixer que havia enganyat i violentat Maria Schneider, que va rodar l’escena de la mantega sense saber-ho abans: intimidada, aquella jove de vint anys no va ser capaç de plantar-se. En la seva confessió, el cineasta mostrava penediment, però apuntava una justificació: no volia que l’actriu simulés una humiliació, sinó que la sentís. Hi ha qui considera que aquest fet embruteix tota la carrera de Bertolucci. També hi ha qui insisteix que ha emergit un puritanisme feminista capaç d’embrutir totes les obres dels homes i encara més si transgredeixen certa moral. Però no parlo del contingut, sinó del mètode considerant que l’“art” no ho justifica tot: no hem de llançar res al foc, però tot pot repensar-se.

El cas és que havia pensat tristament en Maria Schneider, a qui sempre vaig apreciar, quan vaig arribar a la inauguració de l’exposició d’Isaki Lacuesta al Pompidou. En una de les instal·lacions, anomenada Les images echo, barreja imatges de films precedents amb imatges noves, unes de les quals contenen un homenatge a Agnès Varda en relació amb un film, Salut les cubains, que la cineasta va fer animant centenars de fotografies realitzades a la Cuba revolucionària. En el film de Varda s’hi veu Beny Moré ballant i cantant Caricias cubanas. En les imatges de Lacuesta, una mena de doble de Moré balla mentre la banda sonora correspon al moment referit de Salut les cubains. Un bell homenatge amb joie du vivre que em va dur a recordar que Varda va ajudar Bertolucci a adaptar el guió de L’últim tango a París. Havia vist la cineasta el dia abans i potser em sabrà greu no haver-li preguntat per què, en el llibre Varda par Agnès, va resultar-li incòmode compartir l’univers de Bertolucci.