Cultura

Crítica

cinema

Entre l’esfera personal i la política

Les circumstàncies actuals de la producció audiovisual (per les quals se suposa que el mexicà Alfonso Cuarón ha aconseguit fer a través de Netflix una pel·lícula personalíssima en blanc i negre amb uns mitjans visibles) duen a paradoxes com ara que Roma sigui una pel·lícula que a Catalunya, posem per cas, només s’exhibeixi en dues sales de Barcelona (abans que es pugui veure a través de la plataforma esmentada a partir del 14 de desembre) quan la naturalesa de les seves imatges és tan íntima com espectacular, de manera que hi ha una demostració de recursos cinematogràfics que cada cop escassegen més: no es tracta d’artificis digitals, sinó d’un desplegament de la posada en escena sensible als detalls que a la vegada inclou tràvelings sublims.

L’intimisme de Roma, títol que fa referència a un barri de Mèxic DF i que a la vegada es pot imaginar com un reconeixement de l’ascendent neorealista, es relaciona amb la dimensió autobiogràfica de la pel·lícula: Alfonso Cuarón hi evoca la seva infantesa, entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta, de manera que se’l pot identificar com un dels nens de la família de classe mitjana-alta en què, de sobte, el pare desapareix amb l’aparença que fa una estada en un altre país lligada a les seves investigacions mèdiques. El relat, però, no s’hi focalitza, sinó que se centra en una de les serventes de la família, anomenada Cleo i interpretada per Yalitza Aparicio d’una manera creïble i commovedora. A través seu, Cuarón empatitza amb la complicitat entre dones, com ara la que s’estableix entre la mare abandonada i la criada, que també ho serà després de quedar embarassada, però reconeix, potser amb una certa mala consciència, el profund classisme (i racisme) de la societat mexicana i com les classes burgeses, hereves dels colonitzadors, abusen dels servents, que corresponen als descendents dels nadius.

El caràcter personal de la pel·lícula, amb traces de la iniciació de Cuarón en el cinema i una referència explícita a Perduts en l’espai com la llavor que el va dur a dirigir Gravity, es lliga, doncs, a una dimensió social i política, que té a veure amb les tensions del Mèxic d’aquella època, però que ressonen en el present: fa pensar que, per combatre els moviments socials igualitaris, l’oligarquia creï un braç armat (i encara que no sigui armat) amb individus feixistitzats provinents de classes populars. En tot cas, entre l’esfera personal i la política, Cuarón ha fet una pel·lícula gran plena d’imatges poderoses i inoblidables: cinema en majúscules.

Roma
Direcció: Alfonso Cuarón. Intèrprets: Yalitza Aparicio, Marina de Tavira, Marco Graf.
Mèxic, 2018


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.