Àngels de Gant

La progressiva pèrdua de l’aura de les obres musicals en nom de la recerca de nous públics o, directament, per la trivial conversió d’aquestes en mercaderies fa molt difícil la inserció, en les programacions, de testaments musicoteològics com la col·lecció de madrigals espirituals Les Fonts d’Israel (1623) de J.H. Schein (1586-1630). Dilluns, dins del cicle Palau Bach, la programació es va traslladar fins a la basílica de Santa Maria del Pi per acollir una interpretació d’aquesta col·lecció amb l’extraordinari Collegium Vocale Gent sota la direcció de Philippe Herreweghe. El seu característic treball basat en una afinació mil·limètrica, profunda emissió textual i qualitat tímbrica de grau superlatiu va donar pas a una dimensió que podem qualificar d’angelical.

Dilluns, així, vam poder escoltar uns àngels vocals i instrumentals que semblaven haver estat creats, expressament, per fer-nos arribar una obra curulla d’una espiritualitat que s’ofereix com a resposta i consol a les dramàtiques experiències vitals viscudes pel mateix Schein: viudetat, mort de quatre dels seus cinc fills i desaparició amb només quaranta-quatre anys d’aquesta vall de llàgrimes. El seu testimoni musical sembla corroborar la futura sentència del místic Angelus Silesius en què se’ns diu com l’home més estimat per Déu és aquell que pateix creu i dolors. Gairebé quatre-cents anys després la música de Schein, en la lectura de Herreweghe, se’ns erigeix com un bellíssim intent per retrobar l’essència que havia fet néixer, segons Jan Patocka, Europa: l’ànima. I és que els àngels de Gant, pulcrament, ens la van desvetllar per oferir-nos un càntic que, malgrat el pas del temps, sembla absolutament nou.