“El jazz té molta força a Catalunya pel gran nivell dels nostres músics”

La idea sorgeix després que vaig comissariar, l’any 2006, l’exposició Jazz It. Història del jazz a les comarques gironines, en què parlàvem del jazz des d’una vessant gironina. De com havia arribat aquesta música a comarques i recordant grups pioners com la Jazz-Band L’As d’Anglès, dels quals tenim documentada una primera actuació com a banda de jazz l’any 1921. I cal recordar que la primera gravació de jazz als EUA és del 1917 i Europa estava en guerra. Vaig tenir l’opció de fer el format televisiu, i seguint la mateixa línia vaig plantejar una visió catalana de la història del jazz.

En la primera temporada ens centrem en el jazz clàssic. Des de començament del segle XX fins després de la Segona Guerra Mundial. Cada capítol gira entorn d’una de les grans figures del jazz d’aquesta època, però sempre buscant les connexions que hi pugui haver amb Europa, amb Catalunya i amb els nostres músics.

Fer promoció i divulgació del jazz. Hem intentat desvestir-lo una mica de la imatge excessivament intel·lectualitzada que té actualment. I analitzar com l’arribada del jazz influeix en els músics catalans i com l’agafen, l’adapten i se’l fan seu, i que va passar de ser un estil que ens va arribar a convertir-se en una manera d’entendre la música i d’interpretar-la. Ens ha interessat molt també descentralitzar de Barcelona i veure com l’activitat jazzística en la seva història i en l’actualitat té una gran força a comarques, amb sales, concerts o una vuitantena de festivals. I ara cal afegir l’afició per ballar una música que, encara que molta gent ho obvia, en els seus orígens estava pensada per a això. En definitiva, volíem transmetre la riquesa d’aquest àmbit musical que té el país.

Hi ha una multitud de nois i, molt important, també de noies, que surten de moltíssimes escoles de música que ensenyen amb una mentalitat molt moderna i jazzística arreu del país. L’exponent més conegut és la Sant Andreu Jazz Band, de joves que toquen com els àngels.

El primer que posem sobre la taula és la biografia del músic que ens fa de fil conductor. Per exemple el de Louis Armstrong, considerat el rei del jazz. Expliquem la seva importància fonamental en la història del jazz, perquè va ser el músic que va marcar el camí a tots els que van venir després. Però també la seva visita a Barcelona el 23 de desembre de 1955 en què el Hot Club Barcelona havia organitzat quatre concerts en dos dies amb totes les entrades venudes i una gran expectació. Finalment només hi va poder estar un dia per problemes en l’avió, i li van demanar per fer els quatre concerts el mateix dia. Armstrong va deixar anar al promotor la famosa fase: “Home, sigues humà!”, perquè això era impossible. Però va acabar fent-ne tres, amb una magnífica paella que es va cruspir entre concert i concert per agafar forces (riu)! I també expliquem que hi ha una gravació d’aquells concerts que es va trobar per casualitat fa molts anys. O la visita de Duke Ellington l’any 1969 per interpretar dins el Festival de Jazz de Barcelona un dels seus concerts sacres que es va fer a Santa Maria del Mar amb la Coral Sant Jordi. Hi ha una part del concert en què els cantants van dient la paraula “Freedom” en diversos idiomes i això en ple franquisme va provocar una reacció en el públic pròxima a la catarsi entre els músics, la coral i la gent. Va impressionar tant a Duke Ellington que ell ho recordava encara molts anys després. Si això, a més, ho pots explicar de primera mà gràcies a Jordi Suñol, un dels productors de jazz més important d’Europa, que ho va viure de jovenet implicat en el concert, és sensacional!I això mateix ho fem amb la resta de figures històriques. Tot plegat explicat amb la col·laboració de músics de grandíssim nivell de casa nostra no sempre prou reconeguts a Catalunya. Sempre evitant els tòpics i mostrant el jazz com una música propera, divertida, ballable...

No està tancat, però hi estem treballant perquè ens sembla imprescindible per passar del jazz clàssic al modern, que s’origina quan les orquestres de ball del jazz clàssic entren en crisi i a partir d’una nova orientació artística del jazz que té com a porta d’entrada el bebop. I que serveix també per a la reivindicació artística d’uns músics que estaven farts d’haver d’entrar per la porta de servei perquè eren negres i tocar només perquè els blancs poguessin gaudir ballant, malgrat el seu gran nivell musical. És un jazz més minoritari però que obre una nova etapa creativa que creiem que cal explicar també amb perspectiva catalana.

Són un reflex de la nostra personalitat musical com a país que es va donar molt a les comarques gironines. Són agrupacions a priori pensades per tocar sardanes però que quan eren llogades per un dia sencer de festa major, formades per multiinstrumentistes, podien actuar com a cobla de sardanes, fer un concert de música clàssica popular i acabar interpretant música moderna de moda que als anys 20 i 30 era el jazz. I encara que alguns diguin que allò tenia poc de jazz en el context d’aquells anys i tant que era jazz, perquè llavors era considerada una música de ball aquí però també als EUA. El que es coneixia com a ballables americans.

El secret de l’arrelament del jazz i la seva força a Catalunya és purament i simplement el gran nivell dels nostres músics i la gran quantitat que històricament n’hem tingut.

Dir noms sempre és difícil perquè nhi ha molts i te’n deixes segur. Però destacaria la gran tasca que fa Joan Chamorro amb la Sant Andreu Jazz Band d’un nivell extraordinari o un cas excepcional com el baixista elèctric Carles Benavent que després de la seva col·laboració amb Paco de Lucía és un músic de reconeixement internacional absolut que ha tocat amb Chick Corea i molts altres grans noms. Jordi Rosi format als Estats Units amb un gran nivell com a bateria i com a músic en general. Pianistes com Marco Mezquida, l’Ignasi Terraza, els guitarristes Albert Bello i Biel Ballester que han seguit i modernitzat l’estil creat per Django Reinhardt (el ‘manouche’ jazz), o multitud de saxofonistes de gran nivell. Són molts.

S’atribueix a Miles Davis una frase que diu que la història del jazz es pot explicar en quatre paraules: Louis Armstrong - Charlie Parker. Avui la mateixa història caldria explicar-la en sis paraules, afegint Miles Davis. Tot i que oficialment el títol del rei del jazz sempre se li ha atorgat a Armstrong, jo personalment he de reconèixer que idolatro a Davis. El meu rei del jazz és Miles Davis, sempre amb Tete Montoliu com a primer ministre.

Sens dubte, amb Vicenç Montoliu i Massana, que no és altre que el gran Tete Montoliu. Una figura internacional irrepetible que ha fet història del jazz des de Barcelona.