Perduts en un bosc

Cineasta panteista, que filma la naturalesa per manifestar que tots els seus elements són sagrats, Naomi Kawase vol fer present l’espiritualitat amb la materialitat: fer veure l’invisible a través del visible. Amb Viaje a Nara (de què el títol original significa, precisament, ‘visió’) és tan explícita i desmesurada l’ambició de fer-ho que és possible que no hi veiem res. O potser sí: unes imatges més o menys boniques (o, més aviat, sobretot llepades) d’un bosc amb què voler representar la naturalesa com un cicle perpetu de destrucció i regeneració; i també com el lloc a què retornar per retrobar-hi una harmonia perduda que guareixi la humanitat de tots els mals. Després d’uns inicis enlluernadors, amb un cinema personal de caràcter autobiogràfic, Kawase ha anat perdent aura mentre accedia al circuit comercial amb produccions esteticistes i bonhomioses.

El nou film de la cineasta japonesa compta amb la incorporació de Juliette Binoche, que sempre convida a explorar el seu rostre enigmàtic. El cas és que l’actriu hi interpreta una escriptora francesa (Jeanne) que viatja a Nara (o, de fet, a un bosc de Nara, la regió de Kawase) a la recerca d’una planta anomenada visió, atribuint-li la capacitat d’acabar amb el dolor humà. L’ escriptora visionària calcula que tal planta es revelarà de nou 997 anys després que les seves espores irradiessin per últim cop. També preveu que ho farà precedida de la màxima destrucció, quan tot sembli a punt de desaparèixer. Aquesta, de fet, és la concepció cíclica de què participa Kawase: la devastació anuncia la regeneració. Per això, els elements naturals també hi adquireixen una dimensió simbòlica destructiva i a la vegada regenerativa: l’aigua a Aguas tranquilas i el foc a Viaje a Nara. És com si hi palpités una consciència ecologista davant de la destrucció de la naturalesa, però barrejada amb un optimisme místic.

En espera de l’arribada de la visió, Jeanne s’encreua amb diversos personatges al bosc en una dissolució temporal (de manera que, com anuncia el mateix personatge, no se sap si habita en el present, el passat o el futur) a la vegada que té visions. És possible sentir una certa confusió i astorar-se davant del transcendentalisme dels diàlegs. No només et pots perdre en aquest viatge, pots desitjar no haver-lo fet.