Joan Guinjoan, l’avantguarda incessant
El compositor riudomenc, figura rellevant de la música contemporània europea, mor als 87 anys
“Després de Manuel de Falla i Robert Gerhard hi ha Guinjoan”, diu el director Josep Pons
Compositor, pianista i director, deixa un catàleg de més d’un centenar d’obres
Trista notícia per començar l’any: Joan Guinjoan, un dels pares de la música contemporània a Catalunya i un dels grans compositors catalans de l’últim segle, moria dimarts als 87 anys. Català universal, Guinjoan no va defallir mai en les seves recerques constants quant a composició, tot i la incomprensió d’alguns sectors i, naturalment, la seva edat cada cop més avançada. “No sé si ho podré fer tot, però continuar component em fa viure amb il·lusió i seguir buscant”, explicava el mestre a l’autor d’aquest article el gener del 2013, coincidint amb la presentació al Palau de la Música –on es van estrenar fins a una quinzena d’obres seves– de Concert per a percussió. “L’art, com dic sovint, és una recerca constant. Si un dia trobes res, fantàstic. I, si no, mala sort. Ligeti, en aquest sentit, va ser tot un exemple: un compositor que va fer ple de coses diferents sense deixar de ser mai ell mateix. He intentat no repetir-me mai. No he volgut trobar una fórmula i anar-la esprement.”
Compositor, pianista i director d’orquestra, Guinjoan deixa un catàleg de més d’un centenar d’obres de música de cambra i simfònica, així com una trajectòria exemplar, és clar, per a altres compositors del país. “Tenim la sort que n’hi ha de molt bons”, reblava en aquella entrevista. “I cal que tinguin cicles de concerts, seminaris...”
Fill de Riudoms
Joan Guinjoan havia nascut el 28 de novembre de 1931 a Riudoms (Baix Camp), en el si d’una família pagesa de la qual va heretar, sobretot, el seu esperit vital. Anton Marc Caparó Pujol i Maria Eugènia Perea Virgili, en el llibre Joan Guinjoan, íntim. Les arrels del compositor riudomenc (editat fa cinc anys pel Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar), remarcaven com Guinjoan atribuïa la tenacitat i l’austeritat amb què havia hagut d’actuar i viure per poder fer realitat el seu somni musical a la terra. “En la tremenda soledat de davant del pentagrama, estic convençut que la seva música es va impregnar de les sonoritats camperoles que tan intensament havia viscut: el carrisqueig de l’arada, la bavada del matxo, el zumzeig de l’abellot, el mestralet que agitava els oms, el crit de la terra en ser fendida, el renec humà en obrir-la, la cridòria entre les garbes o la música íntima de la suor davallant del pit”, escrivia també, el setembre de l’any passat a El Punt Avui, el també biògraf Xavier Garcia Pujades, amb motiu d’un projecte d’encàrrec d’una cantata que tenia entre mans el Palau de la Música, amb textos d’Antoni Clapés.
Guinovart, a qui el regal d’un acordió quan tenia catorze anys havia despertat el seu interès per la música, va estudiar composició i orquestració al conservatori del Liceu de Barcelona amb el mestre Cristòfor Taltabull i, més tard, va marxar a París per formar-se com a pianista amb el professor Gentil a l’École Normale de Musique, i va estudiar composició i direcció d’orquestra a la Schola Cantorum, sota la direcció de Pierre Wissmer. La seva experiència com a músic de cafès i braseries ja feia palès la gran quantitat de músiques amb les quals Guinjoan prendria contacte.
A mitjan anys cinquanta va iniciar una breu però intensa carrera com a pianista, amb concerts en països com ara França i Alemanya. El 1964 va entrar en contacte amb l’avantguarda musical francesa i es va dedicar de ple a la composició. El 1965 va fundar, al costat del clarinetista Juli Panyella, l’agrupació Diabolus in Musica, amb l’objectiu de difondre la música contemporània i amb la qual estrenaria un llarguíssim nombre d’obres d’autors catalans i estrangers. El 1986 va crear el Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània de Barcelona, que va dirigir fins a la seva jubilació. Des d’aquesta institució vinculada a l’Ajuntament va desenvolupar diverses tasques organitzatives de la vida musical catalana. D’ençà de 1991, finalment, era membre corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi, cobrint la vacant deixada per Frederic Mompou. Entre les seves obres més significatives hi ha Ab Origine (1974), Música per a violoncel i orquestra (1975), Concert per a piano (1983), Hommage a Carmen Amaya (1986), el quartet amb piano Self-Paráfrasis (1997); Simfonia n. 2 ‘Ciutat de Tarragona’ (1999); Verbum (Genoma in Música) (2003) i Concert per a clarinet (2004). Guinjoan va ser autor també d’una única òpera, Gaudí, finalitzada el 1993 i estrenada l’any 2004 al Liceu, amb llibret de Josep Maria Carandell, així com d’obres amb les quals va establir relacions amb el món de la ciència, com Tercera simfonia ‘Sincrotó Alba’ (2010). Entre els seus nombrosos reconeixements hi ha el Premi Nacional de Música de la Generalitat (1995), el Premio Nacional de Música (1989) i l’honor d’haver estat el primer compositor resident del Palau de la Música (2012/13).
Mostres de condol
Entre les moltíssimes mostres de condol hi ha la de l’Ajuntament de Riudoms (Baix Camp), que ahir va decretar dos dies de dol oficial i va col·locar les seves banderes a mig pal per la mort del seu “fill il·lustre”. Quim Torra, president de la Generalitat, el qualificava de “compositor estimat pels músics i pels amants de la música contemporània”, alhora que mereixedor del “nostre agraïment i homenatge”. El Gran Teatre del Liceu, en un comunicat, agraïa al músic “descobrir-nos nous horitzons dins i fora del pentagrama”. El Palau recordava l’última obra que va estrenar-hi (Fiat lux, el 2016), i recordava que, el 26 de març, el pianista Javier Perianes hi estrenarà la seva última creació, La llum naixent. Des de L’Auditori, finalment, on es van poder escoltar composicions seves com el Concert per a acordió, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), es manifestava: “El seu llegat ens acompanyarà sempre.” El compositor Benet Casablancas, per la seva banda, definia Guinjoan com “un gegant de la creació musical al nostre país” i animava a honrar la seva música “com es mereix”. El també compositor Edmon Colomer el qualificava com un dels “compositors més honestos de la seva generació”, i el director d’orquestra Josep Pons assegurava que en qualsevol “travessa de cinc compositors espanyols del segle XX, el seu nom ha de sortir”, i hi afegia: “Sens dubte després de Manuel de Falla i Robert Gerhard hi ha Guinjoan.”
