Cultura

JOAN C. SANTAMARIA

MÚSIC, IMPULSOR DE BAT AUDICIONS, QUE PROMOU L’EDUCACIÓ MUSICAL ALS ESCOLARS

“El coneixement musical ha estat bastant obviat pel sistema educatiu”

Bat Audicions acaba de treure el disc ‘La Jana i els sentiments’, en què una nena tracta de trobar els sentiments perduts mitjançant cançons que expressen una emoció concreta

V
ostè, com a músic professional, ha tocat tots els gèneres: jazz, rock, música de ball... Per què treu ara un disc infantil?
De fet, sempre m’ha interessat l’educació dins la música i ja fa temps que alternava la música de grups de jazz i de blues, el que podríem anomenar “música per a adults”, amb audicions de música per a les escoles.
En què consisteixen aquestes audicions?
Doncs són actuacions en directe amb un repertori triat i enfocat cap a l’objectiu concret de fer arribar als alumnes, tant de primària com de secundària i batxillerat, informació alternativa i directa d’aquell estil o grup que es triï. Per exemple, un dels espectacles que tenim es diu El rock, una música reivindicativa, en què es parla tant de la música rock com de la importància social que ha tingut i té el rock. En tenim un altre que parla de la vitalitat i l’energia del soul, i per als més petits oferim un espectacle en què tractem de donar les bases d’un coneixement musical genèric que tradicionalment ha estat bastant obviat en el nostre sistema educatiu reglat.
A Bat Audicions, a què es dediquen?
Bat Audicions és la nostra productora, existeix des de fa 32 anys i hi col·laboren una cinquantena de músics. Es dedica a gestionar les audicions per a alumnes de totes les edats. Fem actuacions en directe, però no teníem cap disc. Fa temps que ens plantejaven fer-ne un per a nens i nenes de 3 a 7 anys, que és el públic a què va adreçat el disc que finalment hem tret i que es diu La Jana i els sentiments, en què treballem els sentiments i les emocions a través de la música, cada cançó està dedicada a un sentiment. A diferència de les audicions, en què agafem música dels Stones, dels Beatles, de Janis Joplin o d’altres autors de la història del rock, en aquest disc totes les cançons són nostres.
Parli’ns del disc...
Al disc hi ha deu cançons; la primera és com una mena d’índex que explica la història que vindrà després; la segona és un comodí que es diu Busca’ls i serveix de pont entre les cançons que estan dedicades a un tipus de sentiment: l’amor, la por, la felicitat, la vergonya, la ràbia. El nexe de les cançons és la Jana, una nena que ha perdut els sentiments i els ha de trobar mitjançant la música.
Quin grau de participació té vostè en aquests disc?
La formació de La Jana la formem la Montse Loaso, que és la compositora de les melodies i fa totes les veus; jo he fet tota la instrumentació amb els arranjaments; Javier Muñiz Zuri és el baixista i pare de la Sofia i el Gael, els nens que fan veus al disc, i Iñaki Rodríguez, bateria. A més hem comptat amb la col·laboració de tres teclats.
La música ja és en si expressió d’un sentiment; com ha anat això de buscar-li a més l’expressió de sentiments molt concrets?
Ha estat costós i difícil. A vegades et ve la inspiració i ho agafes a la primera, i altres has de treballar-ho molt més fins que no trobes allò que creus satisfactori. De cada harmonia, de cada arranjament, calia trobar el punt exacte perquè, en el cas de treure-li la lletra, la cançó ja et portés al sentiment que volíem expressar. Ha estat llarg però divertit, perquè esprems la cançó al màxim.
La cançó infantil té un determinat estil?
Hi ha molts estils de música, moltes tendències i molts gustos, i aquest disc és estilísticament una obra en què no ens hem volgut centrar en cap estil: hi ha reggae, una balada, un rock... A vegades ens hem acostat al heavy metal amb guitarres distorsionades.
Em referia si segueixen una tradició clàssica, com per exemple la referència de Xesco Boix?
No. Diríem que des de Xesco Boix ha passat un temps. Si considerem que durant aquest temps hi ha hagut una evolució musical tant de so com de composició i d’arranjament, sí que en podríem ser hereus, però la idea de Xesco Boix era més aviat d’animació, de passar-ho bé, de ser lúdic. I en aquest disc, que també pretén el divertiment, intentem que al darrere de cada cançó, i de tot l’espectacle en general, hi hagi una idea educativa.
Ara es porten molt les versions de festivals d’adults pensades per als menuts. Estarien en aquesta sintonia?
Sí, el plantejament seria molt similar al nostre, perquè també hi impliquem els adults, com en aquests festivals com el Sónar, que té una rèplica infantil, el Sónar Kids. Crec, de totes maneres, que la frontera entre adult i infant es dilueix cada cop més. Nosaltres notem com les cançons de La Jana i els sentiments també agraden molt als pares. Per exemple, La calma, que és un reggae, és la favorita dels grans. Als més petits els agrada més Què sents?, perquè té una melodia repetitiva, i això agrada molt a la mainada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MAX
DIBUIXANT DE CÒMICS

“He fet un còmic sense l’esquema de plantejament, nus i desenllaç”

Barcelona

Una mica més feliços

Fornells de la Selva

‘Sardanitzant’ el pop modern

BARCELONA

Liceu imprescindible

BARCELONA

El desè concurs literari Bolleré creix

Blanes

Guitarra a l’Ateneu

BANYOLES
Clara Lago
Actriu

“Molta gent no sap què la fa sentir feliç”

Barcelona

Laya Films i ‘Els crims del franquisme’

Documental

Coque Malla mira enrere amb veus femenines