L’artista com a psicòpata

Cada cop tinc més la sensació que Lars von Trier és, sobretot, un bromista. Aquell Dogma 95, de fet, era una broma perquè no sé si algú més dels seus signants es va creure aquells preceptes naturalistes, però ell no feia més que transgredir-los amb els seus artificis cinematogràfics. En tot cas, és un bromista cruel que, adoptant la severitat d’un déu implacable, sempre mira els humans per sobre (tal com ho fa de manera literal a Dogville) per jutjar-los i condemnar-los com a execrables, una tendència que, d’altra banda, és força comuna en bona part dels autors europeus que ara triomfen i fins aconsegueixen candidatures per als premis Oscar.

Centrem-nos, però, en Von Trier i, concretament, en La casa de Jack, que em sembla una broma força pesada, tot i que no nego (i, de fet, en tinc constància) que pugui divertir part dels seus espectadors. Tanmateix, en aquest cas, el cineasta danès desplega una broma tremenda sobre els artistes (equiparant-los als psicòpates assassins) que també l’implica perquè se’n considera i és així que no té cap problema per exemplificar què és art mostrant imatges de films seus. Potser, però, m’equivoco i no fa broma en identificar l’artista amb un assassí, de manera que el presentaria seriosament com un monstre més enllà de la moral: un narcisista vanitós com reconeix que ho és ell mateix, també convertit, doncs, en objecte del seu nihilisme extrem.

La pel·lícula va ser presentada fora de concurs en el darrer festival de Canes set anys després que hi fos declarat persona non grata quan, en la roda de premsa a propòsit de Melancolia, va dir que Hitler tenia les seves raons i que fins i tot podia empatitzar-hi. Tot va començar com una broma estúpida en la qual es va anar enredant. Hitler també apareix esmentat a La casa de Jack en una llista d’artistes psicòpates que comença amb Virgili. El cas és que tot gira a l’entorn d’un psycho-killer interpretat per Mat Dillon que va explicant a un desconegut (una figura de consciència que finalment s’encarna i el du a un lloc inesperat) els seus crims per exemplificar que actua amb la idea de convertir els seus assassinats en una obra d’art. Tampoc no és que sigui nova aquesta idea de l’assassinat com una de les belles arts. El cineasta vol crear una mena de faula, o posem-hi que un conte filosòfic, a través de la verborrea del seu assassí, que no s’estalvia d’explicar minuciosament els seus crims. Això pot resultar repugnant i Von Trier, que mai no renunciarà a ser un enfant terrible, ho sap. Això mentre que, com si fos de passada, no s’estalvia d’apuntar que el cinema de terror s’ha complagut a mitificar personatges com els de Jack. I no és broma.