“El paradís deu ser com llegir Estellés i escoltar Ovidi cantar-lo”

Crec que hi té molt a veure. Jo encara escric els llibres com si escrivís els programes, fent diagrames d’arbre i aquestes coses... Em vaig posar a escriure quan va néixer el meu fill i m’agradava tant escriure que no podia deixar-ho. Però era mala època. Estem parlant del 1995. Soc valenciana. La literatura com a hobby no em donava prou i em vaig llançar a una piscina sense aigua, vaig deixar la feina i em vaig fer autònoma.I ara soc aquí. He tingut sort.

El primer llibre que vaig escriure estava dedicat als joves, però encara no els coneixia. Al protagonista li vaig posar catorze anys, però no sabia si volia publicar la novel·la, només volia escriure-la. Quan me la van publicar, vaig anar al primer institut a presentar-la i tenia molta por. No coneixia els adolescents. Em vaig adonar que, a més, tenia més coses per explicar-los més enllà que a un xiquet li haguessin furtat la bicicleta, que és el que explicava el llibre. I vaig provar un altre llibre que es diu Marina, que encara es publica i que parla del feixisme i del racisme al País Valencià. El meu editor es va espantar moltíssim. Em va dir: “Què m’has dut?” Però el cas és que va rebre un premi i encara es publica. I des de llavors que no he pogut parar d’escriure.

No, gens ni mica! Sí que havia llegit molt. I potser és el pas següent. Als 14 anys sí que volia ser periodista. Això sí que em feia molta il·lusió. Però no va poder ser; a casa no podien enviar-me a Barcelona i al final vaig estudiar administració d’empreses.

Al principi, còmic. De l’estil de Zipi i Zape, Mortadel·lo i Filemó... M’encantaven. Un dia vaig començar amb Corín Tellado, aquelles novel·les petites romàntiques, i la meva mare es va espantar i em va dur a una llibreria. Mai n’havia trepitjat cap! La llibretera em va preguntar què m’agrada llegir i li vaig dir que Corín Tellado. Llavors em va proposar que llegís Mujercitas, perquè no hi havia llibres en català, en aquella llibreria. “I alguna cosa d’aventures?”, vaig dir jo. Un capità de 15 anys, em va proposar. Aquests llibres encara els tinc. Llavors, quan ja vaig créixer una mica més, La Cua de Palla. Vaig aprendre català amb La Cua de Palla i tota la col·lecció de Pedrolo.

No era difícil perquè llavors les barreres lingüístiques d’ara no hi eren tant, tot i que el blaverisme ha existit sempre. Però trobaves moltes coses i, a més, hi havia la Llibreria 3i4 i allà ho tenien tot.

Els que ho diuen s’equivoquen. Les xifres ho desmenteixen. La literatura juvenil és la més venuda, la que més exportem, la que obre la porta als nens i nenes perquè es facin lectors. Com en totes les literatures, n’hi ha de bona i n’hi ha de dolenta. Ara, les persones que escriuen literatura juvenil, i sobretot les que en fan d’infantil, han de ser molt bones i molt curoses, perquè, si els donen coses que no són bones, els nens no llegiran. Amb literatura de segona no farem lectors mai.

Parlo als joves del que a mi m’interessa. Penso que als joves se’ls pot parlar de tot en els llibres, no hi ha cap problema. És veritat que sí que reconec una literatura de gènere. Alguns companys meus no ho fan, en canvi. La literatura juvenil és una literatura que poden llegir tots, però em poso alguns límits, i el primer és el ritme de les novel·les. Per exemple, en la meva novel·la Llàgrimes sobre Bagdad, si fos per a adults, segurament parlaria més de les tortures i de la guerra, però en canvi hi parlo més dels sentiments, de com ho viuen els joves... Tot i així, crec que es pot parlar de tot. Els joves d’ara són la generació més ben informada de tots els temps; la qüestió és si saben gestionar aquesta informació.

Ara sí que els conec més. Quan vaig a parlar amb ells, intento que la trobada sigui molt interactiva, que sigui un diàleg. Aprofito més jo aquesta xerrada que ells.

De tot. Depèn. Hi ha alguna xerrada que és molt literària, perquè els professors l’han conduïda molt. A banda de llegir el meu llibre, que ja sé que l’han llegit, m’interessa saber què els ha agradat i què no del llibre. Després, en instituts on hi ha una majoria d’alumnes immigrants, també m’agrada saber coses sobre ells. Què pensen, quins problemes tenen, com han arribat aquí, què han fet, què senten, què els agrada llegir, què pensen del català... Sempre vull que sigui molt interactiu.

Ni de bon tros! Quan m’ho van proposar, vaig dir que no, perquè en les meves novel·les l’amor és al final del llibre. I, a més, què en sé, jo, de l’amor entre els joves? Però vaig estar llegint i quan vaig veure el que es feia a Anglaterra, a Itàlia..., i que els nostres joves estaven consumint aquestes històries, vaig pensar: “Per què no en tenim una de pròpia?” Hi havia hagut els diversos diaris de la Carlota, de Gemma Lienas, i alguna altra cosa, però cap sèrie d’èxit. Llavors em vaig engrescar moltíssim i vaig fer una Xènia, que és una història d’amor amb cançons nostres i amb més literatura que els llibres que estaven llegint ells de novel·la romàntica. I els ha agradat.

Jo des de ben joveneta que he escoltat música en català. Em passo mitja vida viatjant amb Euromed; són tres hores i mitja, escolto molta música. En la primera Xènia, hi ha les cançons que a mi m’agraden. En la segona i en la tercera, eren els mateixos lectors que em proposaven cançons. Les he posat perquè m’agraden, però les han proposat ells. Les pel·lícules sí que són les que m’agraden a mi, són pel·lícules en blanc i negre, que ells troben molt antigues. En la tercera Xènia, ja són més modernes. Ells són molt de pantalles; jo els he posat cinema, i la llista de Spotify amb les cançons. I després, una llista de llibres per llegir.

Els que n’abusem som els adults. El que hem de fer és assegurar-nos que els nens i els joves aprenen a utilitzar-lo bé. Jo posaria una assignatura pràctica a l’institut. Sempre recordo que una de les causes més grans de mort són els cotxes i ningú diu que cal prohibir-los. Ens posem els cinturons de seguretat, fem cas de tot un seguit de normes... Potser a les xarxes no en calen tantes, de normes, però no hem d’oblidar que són una finestra al món, i això és molt important.

El que fa que llegeixin menys és la falta d’atenció. I és que hem perdut, per començar, la tradició oral. A mi, quan era petita, la meva iaia em llegia contes, o se’ls inventava. Estàvem molt temps escoltant els adults, amb atenció. Si de petits ja no els ensenyem a parar atenció, llavors de grans és molt difícil. I també ho és molt competir amb una pantalla.

No, crec que ja està. La primera era molt romàntica. La segona i la tercera són sobre els problemes de l’amor romàntic, i faré altres coses. No vull quedar-me només en una sèrie.

Per a nosaltres, els valencians, Estellés és el poeta del poble, de la mateixa manera que al Principat ho és Miquel Martí i Pol. Tot i que tècnicament no tenen res a veure. Vaig conèixer Estellés en la veu de l’Ovidi. Un dia, quan estava escrivint Et recorde, Amanda, una de les meves primeres novel·les, no trobava cap poema per començar-la. Encara ara començo sempre amb un poema. Llavors vaig veure que Estellés tenia l’Oratori per la mort de Víctor Jara i vaig dir-me: “No en sé res, d’Estellés!” I el vaig llegir tot! Estellés parla mitjançant els poemes. Té un poema per a cada cosa. Tens La mort petita, que fa plorar, i tens els poemes de sexe, que són poemes de sexe de veritat, no són eròtics, són quasi pornogràfics. És un home molt lliure quan escriu, i t’enganxa. I si, a més, quan llegeixes alguns poemes seus, sents l’Ovidi cantar... El paradís deu ser això!

No. Hi ha com una barrera psicològica important. Als governs, sobretot als del País Valencià, no els ha interessat gens promoure la literatura com un tot de país. Jo soc dels Països Catalans, però si ells no volen ser dels Països Catalans, sí que almenys ho haurien de tenir en compte com a cultura. Estellés és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, en canvi, al Principat només s’estudia en l’antologia de poetes i a partir d’algun poema seu. Crec que hauríem de conèixer més els nostres autors. I reconèixer-los més.

Des de l’AELC, mai hem posat cap barrera. I des de la Institució de les Lletres Catalanes, tampoc. Nosaltres, durant tota l’època del PP, que ha durant més de vint anys, ens hem mantingut gràcies a la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Ara, amb el tripartit, la cultura catalana té més reconeixement. Tot plegat és un problema de visibilitat. València no està encara, per exemple, a l’Institut Ramon Llull, i hauríem de ser-hi, perquè és molt important de cara a l’exterior. I si veiem la cultura com un tot, tal com els nostres governants saben, la projecció exterior dels nostres autors seria més visible i no tindríem aquest problema amb Estellés, ni amb molts altres autors.

Optimistes, ho hem de ser sempre. Hem de pensar que abans teníem un govern que ens anava en contra. I ara el govern que tenim potser no ho fa com nosaltres voldríem, però no ens va en contra, i això ja és un gran què. És evident que no han complert les seves promeses electorals. El cas de TV3 és el més evident. A Punt ho està fent bé, està donant veu a la literatura, però hem de tenir un espai de comunicació comú. Hem de poder veure totes les televisions. A casa veig cinquanta cadenes i només una en català, que és A Punt. TV3 la veig perquè pago una plataforma. El govern valencià se n’ha d’ocupar, d’això. Pel que fa al Llull, els tres governs sé que estan col·laborant en moltes coses, però encara no s’han fet els passos necessaris per ser-hi.

Com deia Einstein, la primera cosa és creure-s’ho. Hi ha coses evidents, com ara que som la mateixa cultura i la mateixa llengua. També som un mateix mercat, i això ens fa més forts davant Europa. Jo sí que sé que Catalunya ha posat la directa i espero que més aviat que tard sigui independent. Com espero que ho sigui la meva terra algun dia. Això farà que hi hagi un estat –dos comptant-hi Andorra– que s’ocupi de la cultura catalana. I espero que no es vegi la resta de territoris de parla catalana com estranys. Que no siguem estrangers a la nostra terra. Pel que fa al País Valencià, estic segur que sorprendrà. El que passa és que la gent al País Valencià està molt descreguda. Hem patit molt amb el PP. No només en cultura, sinó també en sanitat. Faltaven recursos. És per això que caldrà il·lusionar la gent, i fer-ho amb els Països Catalans penso que és una bona idea.

No han de ser uns Països Catalans com els que molts pensàvem al segle XX, sinó uns Països Catalans nous, que mirin a la Mediterrània, inclusius, on la llengua sigui important, però on ho siguin més les persones. Venguem-ho als joves d’una altra manera. Potser la nostra generació no ho hem fet prou bé. Hauríem d’haver estat més inclusius. També és veritat que ens havíem d’autoprotegir. Ara hem de vendre els Països Catalans com un espai d’oportunitat a Europa.

Però són els insults dels que tenen els altaveus. Si nosaltres no teníem televisió, ni mitjans, com ho havíem de defensar? Aquí al Principat, però, també passa. Sovint em diuen: “Això no toca.”

Dol molt, perquè penseu que, malgrat el PP, hem mantingut la llengua i la cultura. Nosaltres no ens hem buscat res. És com aquí al Principat. Aquí ningú s’ha buscat la repressió. La gent no busca les coses, ni se les mereix. Sí que és veritat que hi havia una majoria de votants del PP, però també és perquè l’esquerra anava molt dividida.

D’una manera molt activa, perquè ja no és una qüestió de Països Catalans, sinó de democràcia, i és com ho hauria de veure tot l’Estat. En cada bugada es perd un llençol, i és que els nivells de democràcia han quedat sota mínims. I ens ha dolgut molt, sobretot, per exemple, l’empresonament de Jordi Cuixart, molt estimat al País Valencià, on Òmnium sempre ha tingut un pes a l’hora de mantenir la llengua i la cultura catalanes. Això ha estat molt dur. La gent viu el procés amb molta esperança, perquè, si Catalunya ho aconsegueix, potser el País Valencià en prendrà consciència, perquè no s’aguanta viure a Espanya. El que està passant amb la justícia, per exemple... No hi estic còmoda. I si no estàs còmode en un lloc, te’n vols anar.