Cultura

Pau Vallvé

MÚSIC

“Ara plantejo solucions, més que problemes”

Autoedició
Va començar com una necessitat i ha acabat sent una filosofia. ‘Life vest under your seat’ és el tercer disc de Vallvé “sense intermediaris ni finançament de cap empresa discogràfica”.

Es diu Pau Vallvé, té 37 anys i, amb setze discos a l’esquena, dos dels quals en la pell del càustic Estanislau Verdet, s’ha erigit en un dels grans corredors de fons del pop a Catalunya. Life vest under your seat és el cinquè treball que firma amb el seu nom real i el farà girar en un periple que comença el 2 de març a l’Auditori de Girona i que ja té aturades anunciades a Mataró, Vic, Lleida, Granollers, Tarragona, Calaf, Barcelona, Palma, Terrassa i València.

Sempre ha dit que els seus discos són com dietaris en fascicles. Quin lloc ocuparia ‘Life vest under your seat’?
Ha estat un disc molt bonic de fer, perquè parlo de com m’ha tocat ser, en aquests últims temps, aquella persona que ajuda gent del seu entorn que ho passa malament. He reviscut, mentre feia les cançons, els temps en què era jo qui estava en aquesta altra banda, i m’he adonat que els temes que fa uns anys tractava des de dins ara els he tractat des de fora. Més serenament, i potser també amb més maduresa.
Com era el Pau Vallvé de fa deu anys i com és el d’ara?
El de fa deu anys era un workaholic capficat a fer que tot rutllés, la qual cosa no era sana. En fa cinc vaig marxar a viure a Banyoles perquè no podia més. I el d’ara és algú amb més aire i perspectiva. He fet un disc que no únicament és més lluminós, sinó que planteja solucions, més que problemes.
Quin sentit té per a vostè aquesta frase que, dalt d’un avió, ens avisa on tenim guardat el salvavides?
És la frase d’una cançó molt especial. Algú molt proper a mi estava passant un mal moment i, per molt que ho intentés, no es deixava ajudar, tal com m’havia passat a mi fa uns anys. Vaig decidir fer-li aquesta cançó... i va funcionar. Va trobar en la música una escletxa que, sovint, costa de trobar en les paraules. És una manera de dir que hi ha una armilla salvavides que, si tu no l’agafes, no vindrà sola.
Té moments molt Beatles, el disc.
Com més em relaxo, més em surten els referents [riu]. Els Beatles són allò màxim i, com més gran em faig, més me n’adono.
I canta diferent, també.
És una cosa que m’han dit, però no n’acabo de ser gaire conscient. Potser ho explica el fet que aquesta vegada parli en segona persona i m’ho hagi passat tan bé gravant. M’he deixat anar una mica més.
Més enllà d’una colla de familiars i amics fent cors de “taverna” en tres cançons, ha tornat a gravar el disc tot sol.
És un joc que tinc amb mi mateix i que no vull perdre, ja que valoro tenir aquests dos mesos cada dos anys per anar a l’estudi i fer-ho tot com a mi m’agrada. Amb més opinions probablement els discos em quedarien millor, però prefereixo que quedin pitjor i no haver de renunciar a aquest espai. En cada gira canvio els músics i la formació [en aquesta l’acompanyaran Víctor García a la bateria i Darío Vuelta al baix] i és aleshores quan tot plegat ja acaba adquirint una dimensió més col·laborativa. Hi ha cançons antigues que, a còpia d’anar-les tocant amb diferents músics, han canviat moltíssim.
Hi ha una cançó titulada ‘Diuen, diuen, diuen’, com aquella expressió de Jordi Pujol. Deu anys després de desfer-se d’Estanislau Verdet, creu que el sentit de l’humor es torna a veure ben reflectit en els seus discos?
Sí. Com més et relaxes, i a mesura que vas entenent que no arribaràs gaire més lluny d’allà on ja has arribat, més vas perdent la vergonya. En aquest disc, de fet, he permès que torni Estanislau Verdet, ja que Les flors vermelles és la continuació d’una cançó que feia com a Estanislau Verdet i que es deia Mitocondris i citoplasmes. Era una carta als Reis en què demanava tenir una casa i algú amb qui passar l’hivern. I ara que ja tinc casa i algú amb qui passar l’hivern, vaig creure just deixar-ne constància. És una mica això que està tan de moda dels 10 year challenges (‘reptes dels deu anys’).
Estanislau Verdet torna a ser necessari, en els temps que corren?
Això em diuen, i vaig decidir que d’alguna manera havia de tornar, encara que com a Pau Vallvé, un dia que vaig tocar a la presó Model en el marc d’unes jornades de la plataforma No Callarem. Quan ja pensàvem que l’Estat no ens podia sorprendre més, va començar a empresonar artistes per allò que deien en les cançons. Doncs bé, vaig decidir que, si no es podia criticar el rei, ho faria cantant “Que contents ens fa el rei que tenim”, amb un inici en què sona una cassolada del 3-O, i tots ens entendríem. Ni Franco va poder censurar aquestes cançons que juguen amb el “món al revés”.
A ‘Oclocràcia’, fa un brindis per les “persones que viuen constructivament i sempre en positiu”. Ha aconseguit finalment ser-ne una?
Ja m’encantaria, ja, i ho intento, però no [riu]. És una de les meves cançons preferides del disc, aquesta, ja que fa una llista de les coses que ens fan pitjor com a la societat, amb una tornada una mica naïf que diu que, tant com ens esforcem per fer créixer les plantes, a vegades parlant-hi i tot, també podríem esforçar-nos per créixer una mica tots plegats.
Hi acaben rebent La Manada, les bales de goma, les immobiliàries, els tertulians...
És important que, des de la cultura, no ens n’oblidem. Som un sector que sovint ha portat les regnes i ho hauríem de continuar fent. Està tot fet una merda i hem de ser més valents que mai.
Viu segurament el seu moment de més èxit i tot i així decideix autoeditar-se un disc, per tercer cop, sense ni tan sols codi de barres. Signes dels temps?
Va arribar un moment en què acumulava tretze discos menjant-me els mocs i creia de veritat que jo no estava fet per a això. Volia continuar fent discos, però no com els havia fet fins aleshores. Ara ja no em veig tornant al món discogràfic. La cosa, però, s’ha anat fent grossa. En la gira anterior, a Barcelona, vam tocar en poc més d’un any a l’Apolo, Bikini, el BAM i L’Auditori i vam omplir-ho tot. I, a mi, que era carn d’Heliogàbal, això no m’havia passat mai!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El gran amor

Barcelona

El fotògraf pur

barcelona
Filologia

Mor Giuseppe Tavani, el primer filòleg italià que va ser catedràtic de català

JORDI CARAPUIG
PRESIDENT DEL PATRONAT DE LA PASSIÓ D’ULLDECONA

“El discurs històric de la Passió és encara avui totalment vigent”

ulldecona
Crònica

L’herència italiana de Caldes

Caldes de Malavella

El ‘cantaor rojo’

Girona

La Mostra s’enlaira

BARCELONA

Les nines del papa

Figueres

Artistes innovadors, al CaixaForum

Girona