Cultura

Txèkhov i les tres fantasmes

Carles Alfaro reescriu el dramaturg rus en una comèdia cínica sobre l’ofici de la representació, al Teatre Goya

Un actor homenatjat es desperta, mig ebri, al camerino. Tots l’han oblidat

Un personatge d’una petita ciutat, que fa anys, que ha treballat als principals teatres, rep un homenatge dels seus conciutadans. Davant de tanta pedanteria, només troba el consol de la beguda. Fins que cau endormiscat dins del camerino. Tothom l’oblida. Sol, descobreix tres presències, que podrien ser el record de Les tres germanes de Txèkhov que el fan pensar sobre la inutilitat de la seva vida. Els personatges s’encaren amb l’actor. Carles Alfaro, un entusiasta de Txèkhov, presenta L’últim acte, una peça que arrenca sessions de prèvia avui, tot i que l’estrena serà dilluns vinent. Farà temporada fins al 24 de març. Al Teatre Goya. La primera funció amb públic coincideix el dia que es va fer públic la marxa de Josep Maria Pou al Teatre Romea.

Francesc Orella admet que s’identifica amb bastants passatges del seu personatge. Tan famós com patètic. En el fons, els textos de Txèkhov serveixen per qüestionar els sacrificis personals de l’actor per la seva carrera. Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados són les tres fantasmes que habiten al teatre. Es barallen com cada vespre. Però aquest cop, per sorpresa tenen un company inesperat: l’actor endormiscat que pressionaran amb els seus dubtes i maneres d’interpretar la vida. Tot i la presència de Granados i Nina, la música hi té un paper complementari. La pianista, de fet, il·lustra els passatges amb petites intervencions, tot i que la musicalitat ve marcada per la sonoritat de les paraules i de les pauses. “Hi ha teca en allò que no es diu”, comenta el director.

L’obra té un joc d’equívocs evidents (un actor famós en una situació ridícula) però aborda, com en tots els Txèkhov, els diferents comportaments humans. El dramaturg i metge rural observava els seus pacients i n’extreia brillants personatges que es debatien amb el destí i les normes socials.

L’obra fa escarni dels homenatges als intèrprets. Perquè, en alguns casos, significa més un reconeixement dels que ho organitzen que dels mateixos homenatjats. Per això se l’obliden i tanquen el teatre, cofoies, aquelles autoritats municipals imaginades a L’últim acte. Alfaro ha cosit fragments de contes, petites peces breus teatrals (com L’os i El cant del cigne) a més d’articles del dramaturg que escrivia a la premsa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.