Cultura

PERE CAMPS

DIRECTOR DEL BARNASANTS

“La cultura fa pensar, per això li tenen por”

Hi ha poc suport als cantautors però, en canvi, quan algú vol fer un acte lluït, sempre avisa cantautors!
L’aposta per la cultura d’un país no es mesura a partir de les declaracions, sinó en els pressupostos generals
Aznar va votar en contra de la Constitució, i jo, a favor. Ara ell hi està a favor, i jo, en contra. Alguna cosa ha passat pel camí, és clar
La lluita antifranquista no s’entendria sense la cultura. I aquest paper de resistència és el que hauria de continuar jugant
El mes de novembre passat, coincidint amb el 43è aniversari de la mort de Franco, presentava la 24a edició del Barnasants, el festival de cançó d’autor que vostè dirigeix, mitjançant un petit film titulat ‘Feixisme, mai més’, en el qual dinamitava simbòlicament el Valle de los Caídos. Va quedar descansat?
Va ser una presa de posició davant l’existència d’aquests monuments feixistes, i especialment el del Valle de los Caídos, que va ser construït, en bona mesura, pel treball forçat de presoners republicans. És una presa de posició clara perquè, el 2019, encara hi ha ple de referències del franquisme que demostren la mancança d’elements democràtics en la nostra transició. Són espais que, tants anys després, no haurien d’existir, sinó que haurien de ser monuments de memòria antifeixista.
Què li pertoca fer, a la cultura, en aquesta lluita contra el feixisme?
En el detonador d’explosius d’aquest curtmetratge hi posava “cultura”, ja que volíem recordar que el 2019 farà 80 anys del triomf del feixisme i que, en l’actualitat, el feixisme forma part dels moviments reaccionaris que hi ha a tot Europa i a l’Estat espanyol. El triomf del feixisme, per exemple, va comportar que desapareixessin les conquestes de la República i les dones tornessin a una situació de servitud. O que els treballadors, cal recordar també, no recuperessin fins al 1955 el poder adquisitiu que tenien el 1936. Hi va haver també un intent de genocidi cultural brutal que només va ser aturat per la mateixa societat, que va anar reconstruint, per exemple, la nostra llengua amb un munt de dificultats. No és una cosa nostàlgica, doncs, sinó de memòria, que és una cosa fonamental per saber què fem. I és, doncs, en això, que el paper de la cultura és determinant. És a dir: la lluita antifranquista no s’entendria sense la cultura. Hi va haver, d’una banda, la lluita dels treballadors i, de l’altra, la resistència cultural. I aquest paper de resistència és el que hauria de jugar, també, la cultura actualment: ajudar a una reconstrucció de la raó democràtica que ens permeti avançar i trobar solucions als grans problemes, que n’hi ha molts i en diferents camps.
El seu terreny, el de la cançó d’autor, té, però, una incidència en la societat com la que va tenir aleshores?
Als anys seixanta i setanta del segle passat la cançó d’autor va ser la punta de l’iceberg de tot un moviment que tenia en el text l’element des del qual carregar les piles de l’intel·lecte i que va permetre ajudar a hegemonitzar la majoria de la població amb idees per enfrontar-se al franquisme. Ara és el mateix, tot i que hi ha pocs mitjans de comunicació que en facin d’altaveu, les discogràfiques ja no són el que eren i la cançó es mou per sistemes alternatius, fonamentalment xarxes socials. Hi ha, per tant, moltes més dificultats per arribar a la gent, però també és cert que hi ha un gran planter de cantautors que tenen moltes coses a dir, que estan a un nivell interessant i que necessitarien més espais de programació estable de petit format des d’on poder fer arribar a un públic més gran les seves reflexions.
El Barnasants va començar, l’any 1996, amb una sèrie de concerts a les Cotxeres de Sants i n’ha acabat celebrant, com és el cas d’aquesta 24a edició, a l’Alguer, Formentera o el País Valencià. Per què?
Per una qüestió de defensa de la llengua i cultura catalanes, que, de fet, ja era una prioritat quan vam començar. Els nou concerts del 1996 a les Cotxeres de Sants ja eren de pura resistència. L’Ovidi [Montllor] i el Guillem d’Efak feia un any que s’havien mort i ho havien fet quasi abandonats de la mà de Déu, per culpa d’una política de marginació de la cançó per part de la Generalitat, ja que representava uns valors que, segurament, no estaven en consonància amb la política oficial. Aquells concerts, doncs, ja tenien una voluntat de resistència de la cançó d’autor, però també una vocació internacionalista d’establir ponts.I a partir d’aleshores hem anat construint xarxa, ja que a diferència d’aquelles propostes d’entreteniment que tenen una única seu perquè es basen en el negoci, nosaltres mirem de crear complicitats per tal d’implementar una proposta cultural en aquells territoris amb els quals compartim cultura i llengua, que són la pàtria del Barnasants.
Quan es parla del poc compromís del món de la cultura espanyola amb la defensa dels drets nacionals de Catalunya sovint s’assenyala els cantautors. Fan tot el que poden?
Hi ha una cosa que, en això, sempre em crida l’atenció. Hi ha poc suport a la cançó d’autor però, en canvi, quan es vol fer un acte lluït, ja sigui a casa nostra o a l’Estat espanyol, sempre s’avisa cantautors! És una mena de contradicció constant, això. És a dir: no es potencia la cançó amb les ajudes econòmiques necessàries però, en canvi, quan cal dir coses en l’àmbit polític, sempre se la crida. En el cas que planteges és evident que els cantautors a Espanya no són aliens a la mateixa pressió que tenen la resta de ciutadans que, més o menys, poden simpatitzar amb la causa catalana. Ara bé: tenen, però, moltes contradiccions, ja que no tenen, crec, prou informació. Vull pensar, per exemple, que són conscients de l’existència de repressió, però no acaben de trobar la manera de lluitar-hi. Miren com articular un discurs antirepressiu sense que siguin titllats de traïdors. Una mica com el Pedro Sánchez, de fet, que per un relator una mica més i l’afusellen! Aquest mundillo oficial que controla estructures d’estat, mitjans de comunicació, i que simpatitza més amb els delators que no pas amb els relators, està influint en el món cultural d’Espanya. Crec, però, que això anirà millorant. Hi ha hagut cantautors que han donat suport –Javier Ruibal, Pablo Guerrero, Bernardo Fuster...– i crec que n’hi haurà més. N’he parlat amb alguns i, en la curta distància, per exemple, m’adono que necessiten informació i debat amb companys d’idees similars que els ajudin a trencar el motlle aquell tan famós que diu que això que passa a Catalunya és cosa de la burgesia.
Raimon i Pi de la Serra tenen discos en directe gravats a Madrid. Lluís Llach o Maria del Mar Bonet hi triomfaven... És impossible que, actualment, algú cantant en català tingui a Espanya el ressò que van tenir temps enrere aquests cantautors?
És impossible per una senzilla raó: la plurinacionalitat a Espanya, almenys de moment, ha perdut la batalla. És així de fàcil. L’ha perduda molt determinada, crec, per aquest famós estat de les autonomies, que no deixa de ser una articulació de l’Estat per impedir que les grans nacions històriques tinguessin el pes suficient per parlar de tu a tu amb el mateix Estat. Caldria haver incentivat des del principi, per exemple, que en totes les escoles espanyoles es pogués escollir estudiar qualsevol de les llengües oficials, però no ha estat mai així. Això hauria generat intercanvi i una certa normalitat de les llengües, però han preferit la llengua de l’imperi. Aquest és un dels molts elements que han creat les condicions perquè, avui, ens trobem davant d’aquesta ofensiva reaccionària a l’Estat.
Es parla poc, a Catalunya, del paper que hauria de jugar la cultura en la construcció d’un nou país. Quin hauria de ser, segons vostè, aquest paper?
L’aposta per la cultura d’un país no es mesura a partir de les declaracions, sinó en els pressupostos generals. O sigui: digue’m què destines a la cultura i et diré quin paper vols que jugui la cultura al teu país. Als governants, això de la cultura, per una banda, els agrada, però, per l’altra, com que fa pensar i genera persones sobiranes, li tenen por. La sobirania és la capacitat real que tens per decidir tu mateix què fas, cap on vas, què dius, què opines o què et calles. I la cultura et dona aquest instrument, que no és messiànic ni sentimental sinó d’anàlisi i coneixement. Això, a tots els governs, siguin del color que siguin, els fa posar molt nerviosos.
I dins la cultura, hi ha por? L’altre dia, per exemple, vèiem una cerimònia tan desproveïda de missatge com la dels premis Goya...
Pobre Goya, no? Hi ha por, sí, però aquí també. Quan,el 20 de novembre passat, vam estrenar aquest curtmetratge de presentació del Barnasants, molts companys em van trucar preguntant-me: “No tens por?” Amb por, però, no s’avança cap enlloc. És fonamental tenir capacitat d’analitzar les coses; ser capaç de veure quina és la correlació de forces i, en cada món, què fem i què deixem de fer. La por és un obstacle tan gran com el messianisme. Deixar-se endur per la por, o per un messies, significa anar cap a l’abisme més absolut. Jo, doncs, no tinc por. I soc responsable de les coses que faig. Aquest vídeo el vam presentar el 20-N de l’any passat i el vam pensar per primavera. Abans, doncs, que a molta gent se li posés l’ai al cor amb les eleccions a Andalusia. Europa, hem de recordar, que es va poder reconstruir gràcies a un element tan transversal com l’antifeixisme, que va enderrocar el feixisme l’any vinent farà 75 anys a tot Europa menys al lloc, vull recordar, on va començar: la península Ibèrica. A Portugal el feixisme no va ser vençut fins a la Revolució dels Clavells, i a Espanya, fins que el dictador va morir al llit, la qual cosa va permetre fer una Constitució mitjanament democràtica però que, després, ha anat sent retallada constantment. És curiós perquè es parla molt de les retallades de l’Estatut però, en canvi, ben poc de les retallades a la Constitució, que va néixer en un sentit i n’ha acabat adquirint un altre. La síntesi és clara: Aznar va votar en contra la Constitució, i jo, a favor. Ara, en canvi, ell hi està a favor, i jo, en contra. Alguna cosa ha passat pel camí, és clar.
I, per acabar, anem al principi. Quan, on i com va començar a militar, vostè?
Vaig néixer el 1955, vaig viure el tardofranquisme i vaig començar a militar d’adolescent. La meva primer militància, molt, molt activa, va ser en les clandestines Comissions Obreres. Vaig formar part de les candidatures obreres que ocupen el Sindicat Vertical. Es deia que era el més jove a ocupar un càrrec al Vertical. Vaig ser també dirigent del metall i vaig negociar els convenis. El diari Avui va néixer amb una portada sobre una vaga del petit metall, de la qual jo era un dels protagonistes. Vaig ser també portaveu de SOS Racisme durant cinc anys; i després he militat en la cultura a través del projecte del Barnasants, que m’ha permès intervenir en grans sotracs de la societat com aquell concert del No a la Guerra de l’any 2003, amb més de 100 artistes, a l’avinguda mal anomenada Maria Cristina, i que espero algun dia publicar en DVD. Sempre he defensat, però, que tots som polítics, encara que uns s’hi dediquin professionalment i altres, no.

“Sense la cultura... guanyen ells”

Pere Camps és des del 1996 director del Barnasants, un dels festivals més importants d’Europa en el terreny de la cançó d’autor. Reconegut, el 2012, amb el Premi Nacional de Cultura en Música i la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona, el Barnasants celebra des del 25 de gener passat i fins al 14 d’abril més d’un centenar de concerts en 30 escenaris de diferents territoris de parla catalana, entre els quals l’Alguer, València i Formentera. Camps és impulsor, també, d’iniciatives com el Camallera Cançó d’Autor o Barnasants Madrid, i l’any 2003 va ser l’organitzador d’un històric concert pel No a la Guerra a Barcelona. Seves són frases com “sense la cultura... guanyen ells” o “la cultura és el kalàixnikov del Segle XXI”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.