Canvi d’era

El Palau de la Música va ser escenari, dimecres, d’una vetllada de gran intensitat musical amb el pianista Josep Colom i la interpretació de les tres darreres sonates de Ludwig van Beethoven (1770-1827). En les notes a l’enregistrament acabat de publicar per la discogràfica Eudora, Luca Chiantore parla obertament de com la proposta del pianista barceloní entreobre un canvi d’era en l’exegesi d’una trilogia que, com bé sabem, porta incorporat un aire mític. I després de l’escoltat, en efecte, vam assistir a una audició de veritable canvi d’era.

Si, en l’àmbit organològic, l’ús de pianos històrics per a la interpretació d’aquestes sonates ha entreobert una nova dimensió sonora a les esmentades obres (penso en les versions d’intèrprets com ara Paul Badura-Skoda, Ronald Brautigam o Tom Beghin), Colom es replanteja, ara, l’arquitectura del propi recital on aquestes sonates són ofertes i, així, prosseguint la seva línia de trobada de diàleg i confluències entre diferents voluntats expressives, per a Beethoven ha escollit una de les darreres obres pianístiques del músic de Bonn (les 6 Bagatel·les, opus 126) per embastar-les amb les mítiques sonates.

Colom, així, va arrencar el concert amb les bagatel·les n. 5 i 4 com a preàmbul a la Sonata, opus 109 i va situar-nos en una suggestiva lectura on es deixava entreveure el lligam dels esbossos dels quaderns musicals i la improvisació amb la pròpia gènesi compositiva d’unes obres que van conduir-nos, certament, a un intens clímax extàtic que cal comprendre com anàleg als estats afectius característics de Beethoven en el moment que va combinar la creació d’aquestes obres amb la composició de la Missa Solemnis, un dels grans testaments espirituals d’Occident.