Cultura

PEDRO BURRUEZO

MÚSIC

“La humanitat camina molt alegrement cap a un suïcidi col·lectiu”

Pedro Burruezo es va donar a conèixer als anys vuitanta amb Claustrofobia, un grup pioner en la fusió entre pop, electrònica, flamenc i altres sonoritats del que tot just començava a identificar-se llavors com a “músiques del món”. Claustrofobia va desaparèixer a final dels anys noranta i Burruezo va reaparèixer ja en el nou mil·lenni amb la Bohemia Camerata i altres projectes, amb els quals ha indagat en el llegat musical de la península Ibèrica a l’edat mitjana, eliminant fronteres culturals i religioses entre cristians, musulmans i jueus, des d’una perspectiva sonora i conceptual plenament actual i molt vigent. El seu últim disc es titula Dervishes & Troubadours (Satélite K, 2017) i recentment ha presentat en directe un trio amb Eduardo Paniagua, un dels grans noms de la música medieval a l’Estat espanyol, i el músic sudanès Wafir S. Gibril. A més, Burruezo dirigeix l’edició espanyola i llatinoamericana de la revista The Ecologist, que aquest any celebra el 20è aniversari.

Suposo que Claustrofobia va ser la seva primera vida, creativament parlant. Com es va introduir en el món de la música?
Des de molt petit vaig tenir molt clar que el meu futur estava en el món de la música i ja tocava diversos instruments i estava tota l’estona cantant. I cap als 13 anys vaig anar a una rondalla de l’Hospitalet, on vaig aprendre les nocions bàsiques d’afinació, ritme, etcètera, i a partir d’aquí ja vaig ser autodidacte. Vaig formar el grup per aquesta necessitat, que no es podia aturar, d’expressar sentiments i sensacions, en aquella Barcelona preolímpica on hi ha havia, diguem-ne, una eufòria creativa col·lectiva.
Durant la seva carrera musical, propera ja a les quatre dècades, ha col·laborat amb músics diversos, per exemple amb Robert Wyatt, antic bateria de Soft Machine i autor del clàssic ‘Rock Bottom’, que va incloure un tema gravat amb Claustrofobia en un recopilatori dels seus treballs amb altres músics, entre ells Jimi Hendrix. Com va sorgir aquella col·laboració amb Robert Wyatt?
Nosaltres teníem un amic comú, Juan Bufill, crític d’art de La Vanguardia, fotògraf i realitzador que treballava per a programes de TV3 com ara Arsenal i Estoc de Pop, i ell hi va portar Robert Wyatt, com també nosaltres havíem actuat sovint en aquest últim programa. Amb en Juan vam anar a visitar Wyatt a la caseta que tenia llogada a Gavà. Nosaltres estàvem gravant en aquells dies el disc Repulsión (1987) i li vam dir que ens faria molta il·lusió que vingués a cantar una peça idònia per a ell. Wyatt és un home amb paràlisi, com a conseqüència d’un accident molt greu, i té problemes de mobilitat, així que no ho veia gaire clar. Per tant, nosaltres només li vam dir que estaríem a l’estudi en unes dates determinades. Vam arribar a pensar que no vindria, però un dia s’hi va presentar, amb la lletra de la cançó ben apresa, i per a nosaltres va ser una gran alegria la seva col·laboració. Després vam mantenir una relació epistolar, i uns anys més tard vaig editar un disc amb cançons de bressol d’artistes de tot el món, Nanas contemporáneas (2005), per reivindicar el part natural i la lactància materna, i ell hi va participar amb una cançó preciosa, Lullaby for Hamza. Per a mi Robert Wyatt és una referència com a artista i com a persona.
Entre Claustrofobia i la seva actual etapa musical, la que comença de manera més visible amb ‘Barcelona Intimíssimo Café’ (2005), de la Bohemia Camerata, hi veu una evolució o un trencament?
Hi ha moltes persones que em segueixen des dels temps de Claustrofobia: fans, crítics, gent de la faràndula... I la veritat és que aquells que s’han endinsat de manera intensa en la meva trajectòria diuen que hi veuen una evolució notòria però completament natural: veuen la relació harmònica, estètica, poètica, entre la música que feia als anys vuitanta i la que faig ara. A mi m’agrada que la gent trobi aquesta relació, perquè existeix, encara que de vegades no sigui molt evident la relació entre les propostes tan trencadores de Claustrofobia i les meves incursions actuals en les sonoritats medievals. Crec que hi ha una connexió i una coherència entre les dues etapes.
Des de la seva perspectiva de músic dels segles XX i XXI, com va viatjar en el temps fins a la música medieval?
En un moment donat de la meva trajectòria i de la meva experiència vital començo a veure la música pop amb una mica de recel, perquè veig que falta intensitat i profunditat, una manca d’espiritualitat en la música. Llavors començo a indagar en els orígens de la música en general i comprovo que tenen molt a veure amb l’espiritualitat més profunda. I poso en marxa una recerca per connectar aquests orígens de la música amb un llenguatge del segle XXI, i en aquest camí em trobo ara mateix. I no sé on arribaré, però per a mi el mateix camí és la meta.
Les aproximacions a la música antiga es fan habitualment des d’una perspectiva historicista i musicològica, gairebé arqueològica. No és el seu cas, veritat?
No, perquè a mi el que més m’interessa d’aquestes músiques medievals –la música andalusina, la sefardita i la del món cristià– és el seu vessant espiritual. I precisament la majoria de músics que interpreten aquestes músiques històriques no en volen saber res, de tot això, i fins i tot de vegades es mostren bel·ligerants amb aquesta part espiritual. En el meu cas és a l’inrevés: el que més m’atrau és aquest fons, aquesta capacitat de pertànyer a un món estètic que no és materialista, que té a veure amb l’invisible, amb l’immutable, i que no es pot mesurar. I si l’instrument està fet al segle XV o al segle XVIII, això no m’interessa gaire.
Dins la seva pròpia recerca creativa i vital ha tingut una gran importància el sufisme, una de les principals tradicions místiques de l’islam. Què li ha aportat, a vostè, el sufisme?
En la línia de tot el que estàvem parlant, el sufisme és un camí de pau, de compassió, de serenor, especialment en un moment tan convuls com el que vivim avui, i no parlo concretament de Catalunya, sinó del món en general. La humanitat camina molt alegrement cap a una espècie de suïcidi col·lectiu, cap a l’autodestrucció. Hi ha una metàfora molt il·lustrativa en aquest sentit: el Titanic es va enfonsant i l’orquestra continua tocant com si no passés res. I això no només passa a nivell macro, del planeta, sinó també en la vida diària de les persones: no para d’augmentar el nombre de suïcidis, les addiccions, les famílies destrossades... És un desastre col·lectiu que és molt modern en la història de la humanitat. No dic que abans la humanitat visqués en una situació d’absoluta perfecció, però els nivells de destrucció i d’autodestrucció que hem assolit en els darrers vint o trenta anys no s’havien conegut mai. A mi em calia trobar una mica de serenor en aquest món en què tot és inestable.
Vostè mateix es presenta com a sufí...
Com a aprenent de sufí.
Sí, és un matís important. Doncs es presenta així en un espectacle...
Soc aprenent de sufí, primer, perquè els veritables sufís no diuen de si mateixos que siguin sufís i, segon, perquè es poden comptar amb els dits d’una mà a tot el món. Jo sé que en un context molt occidental poden sonar estranyes aquestes paraules, però són persones d’una certa santedat, que han arribat a un gran nivell d’il·luminació, de serenor i de perfecció del seu ego: han agafat les regnes d’aquest cavall que es desboca i que ells són capaços de controlar. Sense anar més lluny, la llegenda de sant Jordi ens parla d’un cavaller, sigui home, sigui dona, que ha mort el drac. Aquesta llegenda té un origen sufí: l’home o la dona que han mort el drac són aquells que han vençut la tirania de l’ego, és a dir, de la vanitat, de l’orgull, de voler sempre més plaer, fer sempre el que un vol sense saber si és bo o dolent. I jo parlo de tot això en un espectacle que es titula Un sufí... o Un aprenent de sufí del segle XXI. Música, paraules i danses d’un boig d’amor, que és una mena d’introducció al sufisme, no sobre l’obra dels grans mestres de l’època medieval com ara Ibn al-Arabí i Abu-Hàmid al-Ghazalí, sinó sobre com aplicar-lo en el món actual.
I d’aquí sortirà també un llibre, no?
Sí, un recull de poemes i altres materials, que no sé quan sortirà i que possiblement s’acabi convertint en una espècie de llibre de memòries, però no en el sentit més egocèntric. L’objectiu és parlar d’una sèrie de fets que van passar en els anys vuitanta i noranta, quan jo era una persona que vivia molt la nit i el món de les músiques d’avantguarda i la faràndula, i utilitzar tots aquells records per reflexionar sobre el món actual. Si vols, et poso un exemple: a principi dels vuitanta vaig anar a un concert d’un grup punk que es deia Mariposas Violadoras i va ser una pluja d’escopinades, un desastre total. En aquell concert vaig veure que el punk no era el meu camí, però la reflexió va anar més enllà, perquè jo tampoc no volia ser un rocker, ni un tecno, ni formar part de cap moviment estètic ni tampoc de cap ideologia, perquè en definitiva el que fan és encotillar la capacitat de la persona per pensar per si mateixa. En aquest sentit, el sufisme no és una ideologia, no és una filosofia, no és un moviment polític ni social, sinó una guia amb eines per aprendre a pensar per tu mateix, entre altres coses.
Ara fa dos anys va publicar el seu últim disc, ‘Dervishes and troubadors’, gravat amb dues formacions diferents: la Nur Camerata, amb Wafir S. Gibril, i la Medievalia Camerata, amb la veu de Maia Kanaan. Sembla que el disc planteja una dualitat: dons mons mil·lenaris que es complementen, a pesar dels tòpics històrics i culturals que volen separar-los.
Són dos mons completament complementaris. La primera part del disc, amb la Nur Camerata –nur vol dir llum, en àrab–, està dedicada a una música diríem sufí del segle XXI, és a dir, música amb aquesta profunditat espiritual i amb aquest perfum que ens recorda Al-Àndalus i el món àrab o persa, però en tot cas música que és clarament d’ara mateix. La segona part, la dels trobadors, amb la Medievalia Camerata, també té aquest perfum medieval, des d’una perspectiva actual, però a més resulta que els trobadors occitans i catalans van estar molt influenciats pel sufisme. Fins i tot el Quixot s’enfronta amb els molins de vent, que no són res més que l’ego. I tornant als trobadors, el que fan no és res més que substituir la figura divina, el sagrat, per l’estimada, però mantenen aquest codi d’honor en què el menys important és la part carnal, perquè preval aquest amor místic i idíl·lic amb aquesta estimada que substitueix Déu.
Recentment ha presentat a Barcelona i Sant Feliu uns concerts en col·laboració amb Eduardo Paniagua i Wafir S. Gibril. Quins són els elements bàsics d’aquest trio i cap a on pot derivar?
Cap a on pot derivar, no ho sabem. Tant de bo algun dia puguem fer una gravació conjunta amb material inèdit, que ja en tenim. Però el que més m’interessa, i al públic també, pel que hem pogut comprovar fins ara –i tenim més concerts en perspectiva–, és que hi ha tres personalitats realment diferents que quan s’ajunten donen com a resultat un trio que és una bomba. D’una banda, Eduardo Paniagua, que és com un cavaller antic de Castella, una gran eminència que ho sap tot sobre música antiga, arquitectura, religió, etcètera. Wafir S. Gibril és un gran multiinstrumentista i un virtuós del llaüt àrab, amb el qual pot tocar les músiques més diverses. I jo soc com el germà petit i una mica entremaliat, però amb una passió incontrolable, que quan es posa a interpretar aquestes músiques és un volcà en erupció.
També és un reconegut activista mediambiental i dirigeix l’edició en castellà de ‘The Ecologist’, que ara celebra 20 anys. Què el va portar a aquesta lluita?
Per a mi és una tasca molt important, perquè tot això que hem estat parlant sobre el sufisme i l’espiritualitat, si no tingués un vessant pràctic, una acció relacionada amb tot aquest pensament, seria una cosa demagògica, una filosofia sense aplicació. Si estimes el creador i la creació, has de protegir-la, has d’estimar-la, i això vol dir conèixer-la i conservar-la. Jo diria que soc conservador en aquest sentit, perquè m’agrada la mar sense plàstics, m’agrada que el tomàquet tingui el sabor de tota la vida, no vull un tomàquet transgènic i ple de productes químics. Soc hortolà ecològic, soc camperol en certa mesura, i m’agrada recuperar tot allò que és bo, no només des d’un punt de vista organolèptic, sinó que és necessari: els productes químics a la nostra alimentació tenen un munt de problemes sanitaris associats, com ara el càncer, les al·lèrgies, la infertilitat... Hem de lluitar per aquest món viu. Això no són només paraules o músiques boniques, s’ha de convertir en una manera veritable de sentir la terra. El meu gran mestre en el món ecològic va ser Edward Goldsmith, que va fundar The Ecologist i va escriure llibres tan importants com ara El Tao de l’ecologia, i ell tenia molt clar que això no és una filosofia, sinó una manera d’estar en el món.

Tres vides i una desena de discos editats

Barceloní del 1964, resident des de fa uns anys a Sant Feliu de Guíxols, Burruezo porta tants anys lluitant en les trinxeres de la música, l’ecologia i el misticisme, que li han donat per viure, de moment, tres vides. Així ho suggeria el títol del film documental Las tres vidas de Pedro Burruezo (2014), dirigit per José López. Amb Claustrofobia va publicar 5 discos de llarga durada, un dels quals, Repulsión (1987), va ser triat per la revista Rockdelux com a millor disc estatal de l’any. La seva discografia amb la Bohemia Camerata ja inclou 4 àlbums, entre ells Misticísssimus (2011). Dervishes & Troubadours és el seu cinquè disc en aquesta nova etapa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Oficina pública del català a Catalunya Nord es posarà en marxa al setembre

perpinyà
XEVI SALA
PERIODISTA I ESCRIPTOR

“Als atemptats sempre hi comptem menys víctimes de les que hi ha”

Girona

La ira d’Aquileu

barcelona

Els primers civilitzadors

Ullastret
Crònica

La Tabacalera de totes les tribus

La Bisbal d’E

L’última porta

Barcelona

Més de 15.000 persones en la festa d’Ítaca

Els psicòlegs celebren la seva festa

Castells

Sant Joan ‘emmanillat’

Valls