Cultura

De Hollywood al camerino teatral

El Teatre Akadèmia prepara un joc ficcionat a partir del rodatge de ‘What ever happened to Baby Jane?’

Plantejat en clau de teatre epistolar, Carme Elias i Vicky Peña conviuen en un joc de rivalitats

Joan Crawford va voler tornar a ser cap de cartell als cinemes a partir del guió What ever happened to Baby Jane? Va temptar Robert Aldrich perquè la dirigís i ell va acceptar, alhora que posava la seva rival, Bette Davis, en el paper de Baby Jane. El rodatge va evidenciar la impossibilitat que les actrius confiessin l’una en l’altra. I no va acabar el litigi fins a la peripècia dels Oscar. Ara Carme Elias ha proposat a Guido Torlonia fer-ne una adaptació. De seguida van acordar que la seva parella en el duel seria Vicky Peña. Van estar molt temps fins que no es van establir els rols. Aquest cop, la promotora de la idea és Bette Davis, la que estaria nominada als Oscar pel seu paper de Babby Jean. Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? es representarà del 27 de febrer al 31 de març.

La idea de recuperar la pel·lícula per fer-ne una dramatúrgia va trobar una sortida viable quan es va trobar una peça de Jean Marboeuf inspirada en aquell cas. L’obra té forma epistolar (les cartes són fictícies però s’inspiren en el que van dir en declaracions a la premsa sobre el rodatge d’aquell film que, amb el temps, ha esdevingut una filmació de mite).

El traductor Joan Casas adverteix que a vegades les dramatúrgies en clau epistolar pateixen pel fet de ser massa planes. Però en aquesta ocasió sempre hi ha on “queixalar” per donar caràcter als personatges. L’obra se situa als camerinos del rodatge, el refugi de les intèrprets on, habitualment, hi entren imatges familiars, íntimes. El camerino, comenta el director, és on l’actriu es transforma en personatge. El plantejament escènic (de Sebastià Brosa i Paula Bosch) imagina uns camerinos separats amb un mirall que, en realitat, esdevé una finestra per veure el refugi de la rival. Sense arribar a mantenir un joc de rèpliques, hi ha una sensació de diàleg perquè les denúncies d’una les escolta l’altra.

El film intentava recuperar l’espai de dues de les dives de Hollywood, que ja havien caigut del cap de cartell. En l’època (en què dominaven títols com West Side Story) van rodar una raresa, en blanc i negre i en un espai tancat. Es va interpretar com un grand guignol càustic. El rodatge ho seriaencara més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.