Cultura

Dona, pobra i lliure

La Fundació Mapfre llueix Berenice Abbott, la fotògrafa que va retratar els gurus de l’avantguarda, la Nova York en construcció dels anys 30 i els misteris de la física

“No soc una noia decent. Soc fotògrafa i vaig on vull”, etzibava als que la volien reprimir

Man Ray li va acabar agafant una mica de tírria quan es va adonar que era un tros de fotògrafa i que li podia fer ombra. L’havia contractat com a ajudant quan ella es va instal·lar a París, el 1921, i no tenia la més mínima idea de fer fotografies. Tenien tantes coses en comú: tots dos eren nord-americans i amb uns orígens humils, a diferència de la resta de creadors amb neguits avantguardistes, de famílies adinerades. Però, així i tot, amb qui realment va connectar Berenice Abbott va ser amb un altre fotògraf que va conèixer quan ja era un vellet desvalgut, Eugène Atget, que va ser el seu estímul principal per dur a terme la seva sèrie magna: Changing New York.

Però una cosa era venerar-lo i l’altra, imitar-lo. Mentre que Atget havia engendrat una obra que es proposava preservar l’essència del vell París, als anys 10, Abbott va aterrar al Nova York sacsejat pel crac del 1929 que començava a veure com s’enlairaven els seus gratacels. Era una urbs en construcció que demanava a crits una mirada nova per ser compresa i admirada. I això és el que li va concedir aquesta fotògrafa. “Ningú no la retrataria amb més perícia i al mateix temps amb més poesia que ella”, remarca Estrella de Diego, la comissària de l’exposició Berenice Abbott. Retrats de la modernitat, que presenta la seu barcelonina de la Fundació Mapfre fins al 19 de maig. Tot el material reunit té l’al·licient afegit de ser vintage (còpies d’època).

No és sobrer tornar-ho a dir: Abbott va néixer pobra i va morir... pobra. Això sí, va poder viure de la fotografia i, compte, sense necessitat de renunciar al seu criteri propi. “Si no, no s’hi hauria pogut pas dedicar”, assenyala De Diego, per allò que dèiem al principi de l’article, que ella no tenia cap coixí, com, per exemple, un acomodat Marcel Duchamp, dels cercles del qual va formar part com una més. Abbott havia nascut el 1898 a Ohio. Als vint anys es va traslladar a Nova York, d’entrada amb la il·lusió de fer de periodista per al cap de res, però, agafar qualsevol feina, la de cobradora de deutes inclosa.

A París va respirar profundament l’avantguarda i, un cop iniciada per Man Ray, es va començar a guanyar la vida amb els retrats que els gurus de la vida intel·lectual i artística li encarregaven. Hi havia l’estranya superstició que qui era retratat per ella acabava assolint notorietat. Sigui com sigui, aquesta galeria de retrats de notables ha nodrit llibres i fins a les actuals enciclopèdies en línia. Segur que, potser sense saber que duen la seva firma, vostès han vist reproduïdes infinitat de vegades les seves icòniques instantànies de James Joyce, Jean Cocteau, Edward Hopper, Peggy Guggenheim i, és clar, les del seu estimat Eugène Atget, de cara i de perfil, ja molt atrotinat. Les hi va fer el mateix any que va morir, el 1927.

Però es va resistir a enterrar-lo del tot, que és el que van fer la majoria (excepte els surrealistes, que el van reivindicar sempre). Va demanar un préstec i va comprar el seu arxiu. Se’l va endur a Nova York, el va positivar i va endegar una tasca abnegada per promocionar-lo. “Va ser molt generosa perquè el va anteposar a ell abans que procurar per la seva pròpia carrera”, emfasitza la comissària. Li va costar però, al final, va aconseguir que tothom el reconegués com un dels grans de la història de la fotografia. Quatre dècades després d’haver-lo descobert, el MoMA va adquirir el seu fons. A la mostra de la Casa Garriga Nogués, el llegat d’Atget també té un espai.

Pobra i dona: la pitjor combinació. Abbott, però, no es va arronsar. “Va ser una dona lliure que va exercir aquesta llibertat”, remarca Nadia Arroyo, la directora de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre. Durant els anys de gestació de Changing New York, a part de buscar els punts de vista més insòlits de la ciutat que anhelava tocar el cel amb la seva desafiant arquitectura (“va haver de fer autèntiques acrobàcies”, diu la comissària), va penetrar en algunes de les seves zones més fosques i perilloses. Li ho recriminaven. I ella responia amb orgull: “No soc una noia decent. Soc fotògrafa i vaig on vull.”

“Amb la fotografia, que no gaudia de categoria artística, realment va poder fer el que va voler”, subratlla De Diego. Ella mateixa “mai en va voler ser, d’artista; s’adscriu en la fotografia documental, però realment ho és?”, es pregunta la comissària, tant davant de la seva sèrie d’aquesta Nova York que es mostra poderosa però que, al mateix temps, en les imatges d’Abbott també afloren “les seves fragilitats”, com davant del seu projecte més desconegut, dedicat a la ciència, al qual es va entregar en cos i ànima a partir de finals dels anys cinquanta. Seria la seva darrera aportació a la fotografia (va morir, nonagenària, el 1991). Per satisfer una comanda del Massachusetts Institute of Technology, va crear unes imatges d’experiments físics d’una “bellesa extraordinària”. “Intrigants”, rebla De Diego. Quan les vegin, entendran perfectament la gelosia de Man Ray.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Neix una Plataforma per defensar que el Doctor Music Festival es quedi al Pallars i no marxi d’Escalarre

escalarre
GERARD QUINTANA
Cantant, músic i escriptor. Publica "Entre el cel i la terra" (Columna)

“Es pot estimar de moltes maneres a la vegada”

GIRONA

Adeu, Scott Walker

barcelona

Feliç desorientació

BARCELONA

Al rescat de l’amor

barcelona

Mirades a les dones visibles

Girona

Crims en el paradís

girona

De Hollywood a la Rambla

BARCELONA

Bones vibracions

Girona