Cultura

L’artista degenerat

CaixaForum exposa mig centenar d’obres de l’alemany Max Beckmann, una ànima sensible que va patir el convuls segle XX, inclòs l’assetjament dels nazis

L’artista alemany Max Beckmann va enllestir l’última obra el mateix dia que va morir, el 1950 a 66 anys a Nova York. Després d’anotar al seu diari el temps que hi havia invertit, gairebé dos anys, va sortir de casa per anar a veure un quadre seu que exposava el museu Metropolitan. No hi va arribar: a mig camí el va sorprendre un atac de cor. Només feia tres anys que vivia als Estats Units, però en feia molts més que s’havia exiliat fastiguejat pel nou ordre cultural imposat pel nazisme. Ell, amb la seva proposta de modernitat, n’havia quedat exclòs.

Els argonautes, la peça que miraculosament va poder acabar abans de deixar sobtadament aquest món, clausura el recorregut de l’exposició que CaixaForum Barcelona, amb la complicitat del Museu Thyssen de Madrid, presenta fins al 26 de maig, amb 49 de les 200 obres (una producció més aviat escassa) que va crear. És un tríptic d’una gran força expressiva que confirma que aquest artista va preservar el seu geni de les múltiples vicissituds que va haver de desafiar i que no el van fer menys sinó més artista. No és l’habitual.

El comissari de la mostra, Tomàs Llorens, ho explica d’una manera ben clarivident: “Beckmann representa millor que Picasso l’esperit del segle XX: dur, innovador, excitant i, al mateix temps, dramàtic i terrible.” Picasso, que a més de bo era llest, també el va clissar quan va veure una exposició seva a París, el 1931: “és molt potent.” A la capital de França i, ja per poc temps, capital mundial de l’art, a Beckmann l’anomenaven “el Picasso germànic”.

Aferrat a la realitat

Tot i que hi va fer estades, a París, i fins i tot hi va arribar a tenir taller, Beckmann es va erigir en la gran esperança de l’art genuïnament alemany. Ell creia en Alemanya; va ser Alemanya la que va deixar de creure en ell. Havia nascut el 1884 a Leipzig en el si d’una família acomodada. El 1904 s’instal·la a Berlín i comença a despuntar amb una nova manera d’entendre l’art aferrat a la realitat. “La realitat és la que forma el misteri essencial de l’ésser”, dirà. Beckmann anhela tot d’una “ser objectiu” i es declara enemic de les visions idealitzades: “No hi ha res que odiï més que el sentimentalisme.” Llavors encara no ho sap, però els temps, els convulsos temps que li tocarà viure, li donaran tota la raó.

No s’haurà d’esperar gaire, no. Amb l’esclat de la primera Guerra Mundial, s’allista a l’exèrcit com a infermer voluntari. No és l’únic artista que se n’anirà al front. Tomàs Llorens assegura que ell “no ho va fer tant per patriotisme com per buscar l’experiència vital de la guerra en si mateixa”. No va aguantar ni un any. Va tenir una crisi nerviosa tan brutal que li van donar la baixa. De les cartes que li va escriure a la seva primera dona queda clar que era una ànima molt sensible: “És una vida salvatge i curiosa, la que estic menant. En cap altra banda se m’havia revelat de manera tan evident l’indescriptible absurd de la vida.”

Liquidada la Gran Guerra, defensarà el seu projecte artístic en la confusa Alemanya d’entreguerres. I li anirà d’allò més bé. Serà comprès. I això que s’entossudeix a blindar la seva independència. Tot i que els seus quadres duen el signe de l’expressionisme, es resisteix a ser etiquetat i a ser adscrit en cap moviment o tendència. Li va bé: exposa amb regularitat i els museus li compren obres. Gesta algunes de les seves obres mestres, com Societat, París (1931), ja a les acaballes de la República de Weimar. És una obra aparentment festiva, però hi ha un detall que no es pot passar per alt: tots els personatges, tan elegants ells, tenen rostres inquietants, cap somriu, com si presagiessin el desastre que està a punt de desbocar-se.

Només dos anys després, Hitler i les seves criatures diabòliques van arribar al poder. Beckmann no era jueu però s’havia relacionat amb les elits cultes del poble que era a punt de ser destruït. El seu art no va tardar gaire a ser assetjat pel règim de l’esvàstica. De tota la seva reputació no en va quedar res. Es va tornar invisible. El 1937, les seves obres van lluir a la famosa exposició d’art degenerat de Munic, amb la qual els nazis van fer el seu manifest per estigmatitzar l’art modern.

L’influx de Goya

Aquell mateix any, es va exiliar a Amsterdam, on va viure de manera gairebé clandestina fins al final de la guerra. Però l’amenaça no el va reprimir com a artista. A l’esplèndid Globus amb molí, recrea amb crueltat la tortura i l’assassinat de la resistència holandesa per part de l’exèrcit alemany. S’entronca així amb Els desastres de la guerra de Goya.

No pinta només allò que veu sinó també i, sobretot, allò que sent. Allò que sent algú que, com ell, ha estat expulsat de la seva terra i, desarrelat, sap que el seu destí serà deambular pel món. Al tríptic Carnaval (1943) i, alguns anys després, ja establert als Estats Units, a Mascarada (1948), es representa a ell i a la seva segona dona, Mathilde von Kaulbach, coneguda com Quappi, amb unes disfresses que tenen tant d’amargor com de sarcasme.

La màscara agafarà un simbolisme fatídic en la darrera etapa de la seva trajectòria. Uns sentiments d’impotència i frustració que també impregnen els seus mars. El mar que engoleix l’Home caient, un personatge que es precipita al buit de cap per avall. És una obra majúscula que, com Els argonautes (un altre mar agitat de la mitologia grega), va crear poc abans que el seu cor, sotmès a tants infortunis, digués prou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escriptor Jaume Cabré, la cuinera Carme Ruscalleda i el Museu de Lleida, Premis Nacionals de Cultura

Barcelona
MÚSICA

Edgar Massegú, la veu de Pulpopop, a ‘Protagonistes’

GIRONA
VÍCTOR LAFUENTE
SOCI DE PICKING QUE GESTIONA EL CINEMA ARINCO DE PALAMÓS

“Volem que l’Arinco sigui un gran punt de trobada”

palamós

Nou rumb de la Fundació Dalí

Barcelona

La Rosa i el poema

barcelona

Tendresa francesa

Banyoles

Un Gaudí més proper

barcelona

La cúpula veurà la llum

Albons

Un bressol d’autor

Girona