L’amor ben aplicat

Sofía Rhei (Madrid, 1978) és una poeta experimental i narradora que després de passar uns anys a Barcelona se n’ha anat a viure a Tarragona, on ha trobat una casa amb prou espai “per encabir-hi els 16.000 llibres” que acumula fins ara. I el seu gat, Greebo.

Ha publicat vuit llibres de poemes i uns trenta més de narrativa infantil. Li agrada l’humor, la ciència-ficció i escriure uns textos que resultin agradables a tota mena de lectors. Presenta La importancia del quince de febrero (Plaza&Janés).

La seva primera novel·la per a adults va ser Róndola (2016), una obra de princeses amb la potència imaginativa d’autors com Terry Pratchett –ell, Mundo Disco; ella, Mundo Rosquilla, podríem dir–, Tolkien, Gaiman, Rothfuss i, entre d’altres, la terrassenca Laura Fernández.

El 2017 va publicar Espérame en la última página, que suma amor i literatura. L’èxit la va empènyer a escriure la que ara presenta, diferent però seguint una línia similar. La importancia del quince de febrero està protagonitzada per la Sandra, una psicòloga d’uns trenta anys que, farta de desenganys, decideix aprofitar la seva mentalitat científica per trobar una fórmula, un sistema, que permeti ajustar l’elecció d’una parella a través d’una aplicació de mòbil, tot inspirant-se en la paradoxa de Fermi i en les obres d’Isaac Asimov.

“A les dones, especialment, se’ns ha educat en l’autoexigència, en la creença que, si t’hi esforces, aconseguiràs el que vols, encara que hagis de sacrificar la vida personal en favor de la professional, i em venia de gust plantejar, d’una manera lúdica, sense dramatitzar, que només pots controlar les coses fins a un cert punt, mai del tot”, explica Rhei.

La Sandra té un gat que es diu Sigmund; una mare, la Maite, peculiar i fan d’Asimov, i una exigent bibliotecària de capçalera, la Rosa. A mesura que avança la trama, també tindrà dos homes per triar: en Víctor, propietari de l’empresa on treballa, i en Jorge, l’informàtic que l’ajuda a posar en marxa el projecte d’aplicació per a mòbil Nadie es Perfecto. “Des de Jane Austen, és tradicional que la protagonista hagi de triar entre dos homes molt diferents, un d’apol·lini i un altre de dionisíac, i jo els he fet tots dos apol·linis perquè em venia de gust explorar nous models de masculinitat.”

És una obra que parla d’emocions, naturalment, i que planteja reflexions que cada lector ha de fer seves. “Si ens fixem en els protagonistes de la majoria de les pel·lícules i novel·les de la història d’Occident, gairebé tots els homes defugen les seves emocions i gairebé totes les dones estan retratades com persones emocionalment ansioses, i això és un dels problemes greus de la polaritat de gènere i del masclisme estructural de la societat”, afirma Rhei.

Hi treuen el nas molts títols i autors. El que més, Asimov. “És dels pocs autors de ciència-ficció que no són militaristes ni violents; en molts dels seus llibres no hi ha guerres, ni lluites, ni baralles... És un exemple que es pot escriure sobre qualsevol problema, tot i que sigui un tema dur, des d’un punt de vista allunyat de grans conflictes i proper a l’humor i a la vida quotidiana.”

I és que, tot i les matemàtiques, les estadístiques i tota la ciència del món, al final hi tindran molt a dir uns daus, l’atzar. Encara que sigui fent trampes. Cosa que Sofía Rhei no fa amb la seva proposta amable, elegant i simpàtica, amb molta feina perquè tots els elements tècnics funcionin amb eficàcia, i amb incursions breus en la reflexió sobre certs hàbits: “Cal posar calendari per a les emocions?”