No em tanquis la finestra...

Els coneguts es deuen preguntar sovint per què tu i jo, amic Jordi, tenim coses en comú. A vegades, pensant-hi, em demano si a la gent no li agradaria saber-ne una mica més d’aquest perquè quant a les nostres similituds i, és clar, m’adono que no tenen a l’abast prou coneixements per entendre del tot el que, en certa manera, ens agermana. L’Emília, la teva mare, i l’Anna, la meva, eren nascudes a Tossa: quantes vegades hem gaudit de parlar-ne donant la llauna als que ens han escoltat! I és que tots dos portem gust de sal, Jordi, i no només en els llavis, ben endins que el portem! Jo tossenc de naixement, tu d’adopció en totes aquelles temporades passades a casa de l’oncle Ramón; quin home, Jordi, el teu oncle Ramón! A tu va ensenyar-te a estimar les meravelles del mar; a mi, més petit, a fer punta als llapis dels primers dibuixos... Te’n recordes de quan els pescadors, burletes sense malícia, et deien en Jordi Calamarsos?

Em portes uns anys, amic, però això no ha sigut mai impediment per haver fet forts aquests llaços que de bon antuvi ens uneixen: hem begut de les mateixes fonts i aquest fet s’ha perllongat en les nostres vides fins a calmar-nos la set dins un món meravellós: el món de l’art. Qui ens ho havia de dir que ens trobaríem immersos en aquest mateix element! Hem compartit aquest regal des dels inicis, des de quan la raó ens va fer buscar sempre la veritat, aquesta veritat que en tantes ocasions hem portat sobre la taula per trobar-ne el fonament, allò que té de primordial fugint de la banalitat que tantes vegades l’embolcalla i que tantes altres la malmena. La teva experiència per aquests anys d’avantatge i la teva saviesa per un do que t’és innat m’han ajudat en el meu camí de forma impagable. Ens hem entès sempre per avançar envers l’autenticitat necessària per gaudir de l’esperit i per rebutjar tot el que de material pot embrutir l’essència de la bellesa.

Farà quasi quaranta anys, Jordi –quaranta anys!–, des que, portat de la teva empenta i apassionat per l’estima envers un univers que en tot moment t’ha sigut entranyable, vas decidir obrir una finestra per oferir cultura i posar a l’abast de Girona el que creies que era necessari per difondre l’art en el qual confiaves; així va néixer la Galeria Tau. La Galeria Tau, sense desmerèixer altres aportacions, crec que ha sigut el cim del teu tarannà artístic. Vaig tenir-ne el goig de la inauguració i vaig gaudir-ne les exposicions que la seguiren, exposicions excel·lents d’artistes que després marcarien pautes: en Quim Coromines, en Claudi Casanovas, en Jaume Plensa... Vas tenir dos grans enemics, Jordi: un, la proximitat de Barcelona; l’altre, la gran ignorància de molta gent que, menyspreant la teva oferta, preferien anar a la capital creient que allà hi havia “lo bo”. No va anar bé, en el sentit crematístic, però va ser i continua essent memorable en tots els altres aspectes que no portin la rèmora d’allò efímer. Que n’eres de tossut! No vas rendir-te i, al cap de poc, vas encetar una nova pensada: farem una fira d’art i així els interessats tindran a l’abast obres d’artistes reconeguts a uns preus assequibles..., i ho vas tirar endavant! Tampoc vas acabar aquí, una nova galeria, aquesta a la teva mida, acompanyava les hores del teu negoci de marcs, sí, aquell negoci al qual acudíem els necessitats dels teus serveis i aquells a qui, també necessitats econòmicament en alguns moments, ens calia que ens diguessis: “No et preocupis, ja ho trobarem quan venguis alguna cosa...”

La sort, sempre tan necessària, ha fet que últimament compartíssim veïnatge, que bé! No saps pas la il·lusió que va fer-me el primer dia que vas trucar-me dient: “Mira per la finestra!” I et vaig veure a l’altre costat del pati amb el telèfon a l’orella alçant l’altra mà per saludar-me: així m’agrada, que treballis... vas continuar. Per cert, la Carme m’ha dit que has decidit tornar a Tossa..., ho entenc, i tant com t’entenc, Jordi. Ai, ai, aquest gust de sal, com l’has portat sempre dins teu el gust de sal! Sí, no hi ha lloc millor, allà, nedant per les aigües mansuetes d’Es Cars, de sa Boquera, amb l’oncle Ramón, amb en René, el nostre comú amic de París..., i tant com t’entenc, Jordi, però una cosa vull demanar-te si et plau: no em tanquis mai del tot la finestra... amic.