Rèquiems de cendra

Potser ningú se’n va adonar, però dimecres era dimecres de cendra i la programació de dos rèquiems (el de Victoria i el de Bernat Vivancos) a L’Auditori va anar com l’anell al dit per començar a immergir-nos en un temps que, siguem o no creients, ens porta de ple al misteri de la vida i a la necessària reflexió. Comptar amb el RIAS Kammerchor Berlin, un dels millors vint cors del món segons la revista Gramophone, era un luxe que anava més enllà de la celebració del concert, ja que possibilitava que un extraordinari compositor català disposés per oferir la seva obra d’una formació de luxe. Si així ja ho va ser per als dos discs de referència (Blanc i Requiem) amb la participació del Latvian Radio Choir, ara ho era el cor berlinès. Per allò de voler explicitar millor les arrels de la voluntat expressiva de Vivancos es va decidir combinar la interpretació del Rèquiem del compositor avilès amb la intercalació d’alguns moviments del seu Rèquiem, una obra construïda sui generis amb l’elecció d’alguns texts que no pertanyen a la missa de difunts i amb referències musicals al Llibre Vermell i a Claudio Monteverdi.

La combinació de Victoria i Vivancos va agafar, en el concert, forma de collage, on unes breus peces per a acordió, magníficament defensades per Milos Milivojevic, van erigir-se en el nexe d’unió entre els dos universos sonors. Sense negar que vam assistir a una joia de concert de molts quirats, no és menys cert que el maridatge va esquinçar la unitat intrínseca de les dues obres i és per això que el sotasignat segueix creient que la interpretació íntegra del Requiem de Bernat Vivancos segueix sent una assignatura pendent de les nostres programacions. Se’l mereix.