Cent una que canten

La primera, Mavis Staples, llegenda nord-americana del soul que enguany fa 80 anys i que, en l’entrevista, recorda quan un jovenet Bob Dylan coincidia amb ella en un munt de festivals a principis dels anys seixanta. L’última, Jorja Smith, una jove de Walsall, ciutat industrial del Regne Unit, admirada per Drake i Bruno Mars, que en la conversa parla de mixtapes i Instagram. Entre l’una i l’altra, 58 anys de diferència. I, també, noranta-nou entrevistes més a cantants femenines que el periodista Toni Castarnado –autor d’altres llibres amb la mateixa temàtica– ha agrupat en el recull Ellas cantan, ellas hablan (Silex). “Sempre m’han captivat les veus femenines”, confessa. “En els noranta em vaig enamorar musicalment de PJ Harvey i Tori Amos, i em van començar a interessar, també, cantautores com Lucinda Williams i Gillian Welch. Els mitjans on col·laborava m’encarregaven ressenyar discos de noies o, si s’esqueia, fer-los entrevistes, i sense adonar-me’n em vaig acabar especialitzant.”

Ellas cantan, ellas hablan, que alterna entrevistes de l’arxiu de l’autor amb converses realitzades per a l’ocasió, inclou diàlegs amb estrelles com ara Patti Smith, Marianne Faithfull, Rickie Lee Jones, Tori Amos, Ani DiFranco, Estrella Morente i Katie Melua, però, sobretot, també amb un ampli reguitzell de cantants del país, com per exemple Maria del Mar Bonet, Joana Serrat, Sílvia Pérez Cruz, Maria Rodés, Maria Arnal, Rosalía, Andrea Motis i Núria Graham. “Hi havia molt per escollir, sobretot a Catalunya, on s’ha germinat una escena molt potent amb propostes de tots els estils. No hem de deixar escapar el moment i treballar perquè les que hagin de venir en el futur irrompin amb la mateixa força. La clau, com diu Christina Rosenvinge, és que les noies perdin la por a agafar una guitarra.”

En les entrevistes, on conviuen preguntes canòniques amb consideracions gens òbvies de l’autor, s’acaba parlant tant de la música com d’altres aspectes de la vida. “Em va sorprendre, per exemple, la maduresa d’Andrea Motis, que em va reconèixer que no sabia què era un millennial però que ha viatjat per mig món i ha tocat amb gent de moltíssim nivell. També em va encantar escoltar Núria Graham quan m’explicava els avantatges i desavantatges de ser filla única. I em va fer pensar, finalment, Laura Marling, que em va confessar que li era incòmode parlar amb un home d’afers relacionats amb les dones.”

El sentit que pugui tenir agrupar artistes tan diferents entre elles pel sol fet de ser dones és abordat en el llibre per algunes veus. “Leonor Watling, de fet, planteja per què hi ha d’haver cinema dirigit únicament a les dones i a l’inrevés, com si a ella no li pogués agradar El Padrí.” I el feminisme, finalment, no es queda en el tinter. “Hi ha qui creu en la importància de les famoses quotes i qui no. Hi ha qui s’involucra en associacions i qui se’n manté al marge. Cadascuna té les seves circumstàncies, però en totes hi ha l’objectiu de lluitar, millorar, canviar formes de conducta. El 8-M de l’any passat, en aquest sentit, va calibrar coses. Com diu Maria Arnal en l’entrevista que apareix al llibre, que Ana Rosa Quintana fes vaga va ser positiu, ja que les dones amb aquest poder són un termòmetre per al funcionament del feminisme.”