Setmana amb Frankenstein

Em van convidar a fer una conferència sobre la novel·la Frankenstein i algunes de les seves adaptacions i influències cinematogràfiques. A més, jo mateixa vaig proposar de parlar-ne també en un altre lloc, just l’endemà, de manera que m’he passat una setmana amb el creador i la criatura que Mary Shelley va començar a imaginar en aquella cèlebre nit plujosa de l’estiu del 1816 en què Lord Byron, a la vil·la Diodati que havia llogat a la vora del llac Leman, va suggerir als presents que escriguessin una història que horroritzés els altres. A més de Lord Byron, hi havia John William Polidori, el seu metge i secretari, Percy Shelley, Mary Goldwin (encara no s’havia casat amb Shelley) i la germanastra d’aquesta última, Claire, l’única del quintet que no escrivia. Com és sabut, els dos poetes no van assumir el repte, però sí que ho van fer Mary i Polidori, que va escriure una història de vampirs que ha tingut poca transcendència en comparació amb Frankenstein, que, en els seus dos-cents anys d’existència, no ha fet més que reeditar-se i que continua, potser ara més que mai, invocant-se en tota mena de debats. No m’estranya. He rellegit la novel·la i he quedat impressionada del que continua dient-nos i fent-nos pensar aquest relat llargament menystingut per la crítica literària (tradicionalment conformada per homes exercint com a jutges severíssims) en considerar-la una novel·la popular de gènere.

En la seva època, també se la va menystenir perquè no presenta una moral conclusiva; és a dir, pel fet que no és moralista. Aquest, justament, és un dels seus grans valors: el creador (Victor Frankestein) i la seva criatura (que, pràcticament, mai no és referit com un monstre) van repartint-se la innocència i la culpa, la compassió i la crueltat i, si és vol, fins i tot la bondat i la maldat. Res no els defineix de manera essencial, essent a la vegada tots dos botxins i víctimes en la seva relació. La criatura no para de dir que era bo, però que la infelicitat l’ha dut a cometre actes terribles en sentir-se sol, abandonat i condemnat per la seva aparença.

Al final, havent arribat al pol nord sent perseguit per Frankenstein i alhora perseguint-lo, la criatura diu davant del cadàver del seu creador, que ha mort exhaust, i en presència de l’explorador Robert Walton: “Encara ara, desitjo amor i companyonia i sempre m’he sentit menystingut. No és injust això? He de ser considerat l’únic criminal, quan tota la humanitat ha pecat contra meu? Per què no odieu en Fèlix, que va allunyar amb injúries el seu amic? Per què no execreu el pagès que va intentar matar el qui havia salvat la seva filla? No, aquests són éssers virtuosos i immaculats! Jo, el miserable, l’abandonat, soc un engendrament que cal menysprear, que cal abandonar i trepitjar!”

Qui va ser el primer a menysprear-lo, abandonar-lo i trepitjar-lo? El seu creador. Des d’una perspectiva conservadora, s’ha dit que el pecat de Victor Frankenstein és haver volgut suplantar Déu creant vida. Tal cosa no es dedueix de la novel·la, que amb aquesta interpretació ha volgut ser reduïda a l’obra moralista que no és. En tot cas, sent tan romàntica, planteja els problemes de transgredir els límits de la naturalesa. Però la qüestió fonamental potser és que el creador és incapaç d’acceptar la seva criatura com és. Aquesta és la seva falta moral: volia que fos perfecta i, encegat per la aparença de la criatura, no pot suportar-la. No és només el creador. Tots els altres, a excepció d’un cec, només veuen un monstre i són incapaços de reconèixer la humanitat de la criatura, un semblant amb la seva diferència. I és així que la novel·la es fa molt gran: el monstre (el diferent, l’estrany, l’alteritat radical) mesura la monstruositat d’una societat que no l’accepta i l’exclou.