El dilema d’una islandesa

En una muntanya d’Islàndia, una dona atempta contra una torre d’alta tensió i aconsegueix escapolir-se dels seus perseguidors. Així comença La mujer de la montaña. El nom d’aquesta dona és Halla, la qual, havent emprès solitàriament un radical activisme ecologista contra una empresa metal·lúrgica, rep una carta que li notifica que li ha sigut concedida l’adopció d’una filla que ha d’anar a buscar a Ucraïna. Amb un estrany aire de comèdia, el segon llargmetratge de l’islandès Benedikt Erlingsson (De caballos y hombres) es concentra, doncs, en el dilema d’una dona que, posant en perill la seva vida tranquil·la com a directora d’un cor, suposadament resumeix les inquietuds socials de la classe mitja europea conscienciada: la protesta contra l’agressió al medi ambient i la idea de procurar una vida millor als infants desvalguts. Potser hi ha una mica d’ironia, però Halla és presentada com una heroïna, interpretada per una actriu carismàtica, Halldóra Geirharðsdóttir, que es desdobla en la germana bessona de la protagonista: Ase, una professora de ioga entusiasmada per la possibilitat de passar dos anys a l’Índia amb un guru de la meditació.

Aquesta germana bessona convida a insistir en la possible ironia sobre les inquietuds socials dels europeus més o menys benestants i més o menys rebels, però la singularitat d’aquesta pel·lícula, la seva curiosa extravagància, apareix a l’esmentada seqüència inicial amb la presència de tres músics (pianola, tromba i percussió) que creen una sensació d’estranyesa i també una certa poètica. Aquesta presència dels músics, que anima Halla al combat, té el seu contrapunt, i a la vegada el seu complement, en un cor de tres dones ucraïneses. Halla va debatent-se entre el combat i l’adopció, els músics i el cor. La pel·lícula també va debatent-se entre certes convencions narratives i certa audàcia, entre la seriositat i l’absurd. Això fins arribar a un bell final amb una imatge de la humanitat a la deriva, però amb esperança.