El somriure de la Cristina Cervià

Deu fer no pas més de tres setmanes em vaig trobar la Cristina Cervià a la plaça Catalunya. Havia sortit el dia abans de l’hospital, sabia que li quedaven poques estones de vida i les volia gaudir en companyia i sobretot amb aquest sol de primavera que apareix els caps de setmana d’hivern. El càncer era irreversible per al seu cos però no per al seu somriure. Aquesta ha sigut la constant de la seva malaltia. El càncer ha vençut però no ha pogut superar la vitalitat, la força i la generositat de la Cristina, que ha mantingut fins l’últim segon en cada trobada, en cada escenari trepitjat, en cada paraula expressada. Aquell dia ens vam aturar, vam conversar i, com gairebé sempre, va ser ella qui va donar empenta a la vida de tots els que vam coincidir just davant de la Gioconda, sí, la musa de Da Vinci que sempre somriu. La Cristina, de fet, va fer broma a la meva filla de mesos i va desitjar-me sort i força en el periple polític. Generosa i ferma, no deixava perdre ni un detall. Com era també als escenaris on durant tants anys ens ha fet gaudir, plorar, emocionar i conjugar tots els verbs que el teatre ens fa explorar.

Amb la mort de la Cristina marxa una gran actriu gironina, una de les millors, de les més reconegudes d’aquest segle, però marxa també una manera d’entendre la vida que la fa inoblidable. Una vida de valors, compromís, força i somnis, d’entrega en tot allò que feia. De cul inquiet i de creure que tot és possible. Dins i fora dels escenaris. La Cristina va llegir el manifest a la plaça U d’Octubre el dia que va començar el judici als presos polítics. Una vegada més, vencia la malaltia per un objectiu noble, la llibertat. Una llibertat que sempre l’ha mogut. Com a actriu i com a dona. I ho feia amb la seva veu, preciosa, i el seu somriure. Un exemple de vida. Gràcies per tot. Et trobarem a faltar. Però molt, eh?