Cultura

Opinió

Cristina Cervià, del teatre

Fa ben poc que et varen veure i sentir a La Mercè, llegint un text de la Víctor Català. Anaves amb cadira de rodes, però com que la teva salut ja havia sofert anteriors proves, estàvem segurs que també ho superaries. La notícia de la teva mort ens ha arribat pocs dies després, causant-nos sorpresa i dolor. S’apaga aquella rialla espontània amb què manifestaves el teu entusiasme davant qualsevol fet teatral. Filla d’un altre gran actor característic –Joan Cervià– que durant molts anys va representar a La Salle i després al Teatre Municipal el paper de Jonatàs en els Pastorets de Mn. Francesc Gay, t’incorporares al nostre elenc per allà l’any 1981. Tenies quinze anys i ja “prometies”. Aviat, però, feres el salt per dedicar la vida entera al teatre professional en aquesta ciutat gasiva a on l’art sempre ocupa un lloc secundari. Realment, has estat una de les poques persones que han volgut viure del fet teatral. Però no t’ha estat fàcil ni còmode, i has hagut de fer “tots els papers de l’auca”: actriu, directora, professora, lectora,... Aprofitant totes les oportunitats, aquí i a Barcelona; et recordarem sobretot per actuacions estel·lars a La Planeta. I sempre amb bona cara i sembrant optimisme contagiós, fins i tot en aquests darrers anys que et colpia el dolor.

Deies que la representació escènica es efímera: baixat i teló i acabats els aplaudiments, només queda la memòria. Ja ho veus. La vida també és efímera. Llàstima que “el teló” per tu ha caigut massa aviat, quan et quedava molt per fer!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.