Cultura

Al rescat de l’amor

Mireia Sallarès presenta a la Fabra i Coats la investigació artística que ha dut a terme els últims quatre anys a Sèrbia per redefinir i transformar el sentit d’estimar

“El sistema capitalista explota la força de l’amor com fa amb la força del treball”
Una instal·lació, un llibre i un seminari tracen una aventura de coneixement i d’imaginació

“Vols dir que has fet un projecte artístic sobre la mort a Sèrbia.” No, sobre l’amor a Sèrbia, ha de precisar sovint Mireia Sallarès (Barcelona, 1973). Sallarès és una artista bregada en temes complexos i dificultosos i el de l’amor n’és un dels grossos. Hi ha dedicat una investigació de quatre anys, que presenta fins al 28 d’abril al centre d’art de la Fabra i Coats. No va ser fàcil concebre-la, tampoc ho va ser gens ni mica gestar-la i l’últim repte ha estat trobar-li una forma per exposar-la, que ha acabat sent una instal·lació, una publicació i un seminari.

“L’amor és un misteri, però també ho és la vida, i no per això deixem d’investigar-la. Faria falta una universitat d’estudis amorosos”, diu. Kao malo vode na dlanu és el títol que ha posat a aquesta aventura de coneixement i d’imaginació (i de molt sofriment!) que forma part de la seva Trilogia dels conceptes deixalla, sobre la veritat, l’amor i el treball.

Què vol dir que l’amor és una deixalla? “El concepte d’amor s’ha desgastat fins a buidar-lo de sentit. L’amor és una força de producció bestial, no només de reproducció. I el sistema capitalista l’explota, com fa amb el treball. De manera que l’hem de redefinir i transformar. L’hem de reciclar”, argumenta Sallarès, que no ha restringit la seva recerca a l’amor romàntic sinó que també ha abastat l’amor a idees i coses, “digue-li país, digue-li propietat privada”.

I per què a Sèrbia? “Sèrbia, igual que l’amor, no té unes fronteres clares, ha canviat de nom i se la reivindica d’una manera diferent.” Kao malo vode na dlnau significa “com una mica d’aigua al palmell de la mà”. Caçaran al vol aquesta frase cap al final del film que es projecta a la Fabra i Coats, en què apareix l’artista sotmesa a una informativni razgovor (conversa informativa), un mètode d’interrogació que encara avui utilitza la policia dels països de l’antiga Iugoslàvia per arrencar confessions. En la pel·lícula, Sallarès és sondejada de manera implacable per un suposat agent que du el seu cas. El cas d’una dona, estrangera i artista de professió que durant quatre anys ha entrat i sortit d’aquest territori nafrat per fer preguntes i accions estranyes en nom de l’art i de l’amor. Com si fos una espia, que no van ser pocs els que s’ho van ben pensar.

“Però no et van pas interrogar, oi?” Una altra confusió que genera el projecte. No, és clar que no, però aquesta estructura és l’única llicència de ficció que s’ha permès per construir una història amb totes les vivències, i totes reals, que va recol·lectar. El tema era l’amor, sí, però és que el mètode de la recerca també s’hi va aferrar. “Volia fer un projecte sobre l’amor amb amor.”

“L’amor és una cosa de pringats. És a dir, de la majoria de dones, de pobres i de qualsevol marginat sense poder. Aquells que anomeno gent deixalla, entre els quals m’incloc.” Aquesta gent és la que cercava per al seu projecte, però com la va trobar? “Un projecte amb amor només el podia fer si m’obria als imprevistos.” Sallarès no va anar a Sèrbia a produir cap obra d’art premeditada. Hi va anar per conversar amb gent desconeguda, per participar en debats i per involucrar-se en causes que no tenen altaveus mediàtics. I a partir d’aquí van anar sortint uns treballs artístics “col·lectius”. La nit del dia d’un cert art etiquetat com a polític que instrumentalitza els mals del nostre temps per un interès particular i no per al bé comú.

Per començar, Sallarès no pot entendre la seva pràctica artística sense un treball de llarg recorregut sobre el terreny. L’inesperat sorgeix un dia tot passejant per l’estació central de trens de Belgrad. A tocar d’un dels projectes urbanístics més grans i luxosos d’Europa, es va trobar una comunitat de refugiats que es negaven a assentar-se en els sòrdids camps oficials ubicats a la perifèria. Allà, al centre de la ciutat, una organització de voluntaris els ajudava. Sallarès s’hi va sumar fent tasques de neteja i de vigilància a les files que es formaven quan se servia el sopar. I llavors va ser quan li va sortir la idea de crear un diccionari bàsic en quatre llengües per facilitar la comunicació entre els voluntaris, els policies que vigilaven i els exiliats desobedients. “Una de les expressions que van tenir més èxit va ser «t’estimo». Estimar implica sempre un acte de traducció”, sosté.

Les fotocòpies d’aquest vocabulari van circular per les naus ocupades de Belgrad com alguns anys abans havien circulat les fotocòpies d’un alfabet de supervivència entre els ciutadans assetjats de Sarajevo que va editar el Museu d’Història de Bòsnia i Hercegovina. Quan Sallarès el va visitar, es va trobar un trist paper podrit com a únic testimoni, però se’n va enamorar. I va decidir reeditar-lo amb la complicitat de la seva directora, una de les persones que a més integren una galeria de retrats fotogràfics amb una particularitat: totes es tapen la cara amb “alguna cosa que en termes amorosos té més valor que la seva identitat”.

Coses llardoses, humils i trinxades com un tros de façana d’aquest museu quasi ruïnós, sense pressupost ni interlocutors després de la descomposició sagnant de Iugoslàvia, però que el petit equip de treballadors es resisteix a deixar morir perquè se l’estima.

El secret de la guerra

És clar que en un projecte sobre l’amor a Sèrbia la mort també hi té molt a dir. O, el que és el mateix, la guerra, però no ben bé la guerra com ens l’han explicat exclusivament en termes ètnics i religiosos. Sallarès va contactar amb una associació de nom El Mestre Ignorant que dona suport a antics obrers de fàbriques socialistes de propietat col·lectiva que van perdre la feina quan es van privatitzar. Van perdre la feina i inclús la casa, perquè també formava part de la titularitat compartida. “Les privatitzacions es van dur a terme de manera corrupta i a traïció: els treballadors no van poder defensar les seves fàbriques perquè estaven fent la guerra.”

En el retrat fotogràfic que els va fer tenen davant del seu rostre un document esfereïdor: és l’inventari annexat al contracte de compravenda, en el qual, al costat de les màquines i del material en estoc, apareixen per ordre alfabètic els noms dels obrers. El Mestre Ignorant ha presentat una denúncia per tràfic de persones i noves formes d’esclavitud. “És l’obra d’art polític més potent que he vist mai. És la prova que el capitalisme ens tracta com mercaderies”, rebla Sallarès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Fira del Llibre de Buenos Aires obre amb Barcelona com a ciutat convidada

JOSO
HISTORIETISTA, HUMORISTA GRÀFIC I FUNDADOR DE L’ESCOLA JOSO

“El mercat francès i l’americà són una sortida dels nostres dibuixants”

Barcelona

Cruïlla surrealista

Barcelona
Crítica
clàssica

Händel i el sublim

Una aposta segura

roses / Castelló d’empúries

Rock dels 11 als 70 anys

GIRONA / sant Gregori

Solà-Morales: fer i pensar

barcelona

Música solidària amb els joves d’Altsasu

girona
Crítica
cinema

Vitalitat rockera i malenconia