“Els ‘best-sellers’, en teatre, són impossibles”

És una manera de veure-ho. Més que una actitud heroica és un picar pedra constant que anem fent des de fa 20 anys, publicant teatre entre altres coses.

El teatre està escrit i pensat per posar-se en escena però no deixa de ser literatura. I, com a creació de ficció, pots gaudir veient representar l’obra i gaudir-lo llegint i imaginant-ho.

Això és com quan es passa una novel·la al cinema. Si l’has llegit abans, sempre és diferent de com l’havies imaginada. I et sorprèn. Però crec que és interessant llegir-la abans de veure-la. I, al cap d’un temps, reprendre el llibre després d’haver-la vist. És diferent perquè en la posada en escena hi ha la petjada del director.

L’essència de l’obra, en principi, continua sent la mateixa. Si es fes una versió molt allunyada d’un text, llavors, ja hauria de ser considerada una altra obra.

El món del teatre té recursos perquè les produccions són costoses i també poden ser base de guions de sèries de televisió. Però, en canvi, l’edició del text és una pràctica poc habitual. No hi ha el costum de la lectura teatral.

Segur que hi ha més afició. Aquí entenem el text com l’eina que el director fa servir per posar-lo en escena. Però la meva mirada, potser condicionada pel fet de viure a Tarragona amb una oferta teatral menor a la que hi pugui haver a Barcelona i que, de jove, em costava molt desplaçar-me, és que la lectura del teatre és molt important.

Quan llegeixes el teatre et fas la teva posada en escena. Les arts escèniques tenen un altre registre diferent del de la poesia i de la narrativa. La poesia seria l’ànima, les emocions, el sentiment. La narrativa passa més per l’intel·lecte, per explicar una història. Però el teatre és com la vida. És com un vídeo, que mostra les misèries i savieses de l’ésser humà.

I més quotidiana.

Exacte, però no en una escena o amb un personatge concret sinó amb el conjunt del que està passant. Posem l’exemple de fer un viatge a Marràqueix. La narrativa seria una postal, la poesia seria una pintura i el teatre seria un vídeo en què veus el que està passant. Són tres maneres que tenim d’explicar la realitat.

Avui, en aquest país hi ha una mancança de lectura teatral. Amb el TNC vam començar amb una provatura per veure què passava. Tant en els clubs de lectura, que s’organitzen a través de biblioteques, com als teatres.

Sí, i han anat creixent molt, any a any. Els fem molt econòmics, que permeti llegir l’obra, treballar-la amb un conductor, i després van ben preparats a veure l’obra. Veus molt millor els matisos d’una obra si abans te l’has llegida.

Sí, hi ajuda també que el preu sigui només de 3 euros, que és el que et pot costar, pràcticament, una ampolla d’aigua. Això ha engrescat la gent a comprar-la. Se n’han venut moltes d’aquesta última fornada de La bona persona de Sezuan, de Brecht.

Ha costat molt que la col·lecció estigués a les llibreries. Nosaltres som una editorial petita de Tarragona que fa 20 anys que editem teatre i, al principi, tampoc era com ara. Ara potser estem editant uns 20 títols l’any i va començar amb tres títols l’any. Fins que no va agafar una forma de col·lecció, va costar. Però des que hem fet aquestes col·laboracions, com la del TNC, la gent ha descobert que hi ha una col·lecció de teatre. En el fons, hem editat tots els dramaturgs que estan actius avui en dia. La nostra col·lecció és un mirall de la dramatúrgia actual.

I ara! Perquè hi hagi competència hi ha d’haver negoci. I el que hi ha és militància. El nostre concepte editorial ha estat una manera d’entendre la vida. El que ens fa treballar és el fet cultural bàsicament. I és on estem. Lògicament, hem de mantenir una estructura empresarial però no hem pretès mai que un llibre fos un best-seller. En teatre, és pràcticament impossible. Nosaltres havíem editat Pinter abans que li donessin el premi Nobel de literatura. Ens en vam alegrar i pensàvem que vendríem els llibres com xurros. En vam vendre 800 exemplars, tot i fer una segona edició corrents. Per tant, no hi ha cap disputa econòmica; en comptes de competència hi ha ajuda. És com els gremis d’abans, que tots s’ajuntaven en un carrer per anar a comprar sabates.

Que una llibreria decideixi posar una secció de teatre és bo per a tots. Ara està ben col·locada a les llibreries importants de Barcelona. Estem contents perquè hi ha aquesta visibilitat.

Nosaltres vam tenir notícia que va començar aquesta col·lecció fa pocs anys i, nosaltres, encantats que s’hi sumin.

Exacte.

L’edició d’obres teatrals en format de llibre, a part de la lectura, és una manera que quedi el text. Les posades en escena són efímeres. En aquest país hi ha una bona salut de dramaturgs, que, en conjunt, està agafant una forma interessant.

Catalunya ha tingut sempre una bona salut cultural, una inquietud cultural. Potser perquè el català històricament ha estat perseguit, o aturat. Sempre ha buscat una resposta per transmetre la nostra identitat, o manera de ser, el nostre tarannà… Som un país on sempre ha existit la inquietud cultural. I no només en el teatre, també amb la música, la pintura… És una realitat.

La Millà va fer una feina perseverant per defensar un producte. D’entrada, per a nosaltres és una sorpresa molt grata perquè a qui es fa referència, Gonzalo Pérez de Olaguer, és important. Nosaltres vam editar l’últim llibre del Gonzalo [Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica] i va ser en uns moments crítics, perquè ja estava al final.

Era un llibre molt important. Descriu uns anys de canvi, de la inquietud aquesta de país, durant la Transició i fins entrat el segle XXI. Són la gènesi d’avui. Perquè en aquella època hi havia molta il·lusió amb el fet cultural. Ara estem entrant en una etapa una mica perillosa en què la cultura s’està mercantilitzant molt. Darrere de tots els fets culturals hi ha d’haver una indústria cultural. Tenim una ombra molt potent que ens persegueix. I això té el seu costat bo (la gent s’ha professionalitzat molt i hi ha molta incidència, el que indica que hi ha una resposta compromesa i potent) però, d’una altra banda, s’està deixant al marge una base cultural. Si parlem de teatre podríem parlar del teatre amateur, que ha estat de molta militància durant molts anys. Quan se separa tant el vessant professional de l’amateur no sé si és prou bo. Perquè la cultura és la de la societat. Se’m fa difícil entendre la cultura només amb uns prescriptors. I els altres consumint la cultura.

El problema és que tenim molta informació, que cal endreçar, però sembla que només ens puguem quedar amb l’excel·lència. I s’hi arriba a través d’una resposta social: hi ha d’haver molta base per fer un cim. Perquè surtin bons futbolistes, un Messi, hi ha d’haver molta afició al futbol: que els xavals comencin a jugar ben d’hora, que n’hi hagi molts jugant. I, al final, van sortint els bons. I ja sé que comparar futbol amb cultura és perillós.

Hi ha de tot. El compromís d’aquests 20 anys ha estat donar veu a totes les branques teatrals. No quedar-nos només amb una línia més comercial o experimental. Si nosaltres editem el premi Born de teatre, és perquè ens hi hem compromès.

I que, per tant, hi ha una garantia de qualitat. És el mateix que passa al TNC: No soc pas qui escull què publicarem; dono per fet que la qualitat hi és. Però també m’agrada molt descobrir nous talents: gent jove que comença a escriure. I que alguna de les seves obres m’ha impactat d’una manera especial. D’altra banda, el Teatre reunit amb el TNC, que hem començat amb Benet i Jornet i també amb Marc Artigau i Lluïsa Cunillé, per exemple, és molt recent. Nosaltres habitualment editem obres soles. Però ens vam trobar que hi havia aquests dramaturgs que ja tenien un treball consistent i que valia la pena d’oferir-lo en conjunt.

Hi deu haver de tot. El que et puc assegurar és que no tots els autors llegeixen tots els altres autors. En poesia, segur que no passa això, perquè hi ha molta gent que escriu poesia. I crec que està molt bé. El fet de provar d’escriure, de generar una obra, ja és una part interessant personal. Després si es llegeix amb èxit, o no, ja és una altra història.