Un toc de paella

Es pot fer música amb qualsevol cosa: culleres, pals, paelles, cassoles, eines del camp i orinals. Així la fa el grup Mayalde, que, a Salamanca, recupera i divulga ritmes musicals transmesos de generació en generació però en perill de perdre’s. Així ho creu Eusebio Mayalde, el més gran d’aquesta família dedicada a la música tradicional, o almenys així ho diu a Zaniki, pel·lícula de Gabriel Velázquez, de Salamanca, autor d’una filmografia prou original que en els últims anys ha constituït una mena de trilogia sobre la disjuntiva de viure en solitud o en família, que protegeix però limita: Amateurs, Iceberg i Ártico, protagonitzades respectivament per un home sol, unes adolescents desorientades i uns quinquis. Films entre el documental i la ficció, com és el cas de Zaniki, títol que correspon al motiu de Beltrán, net d’Eusebio i de Pilar, que, junt amb els seus fills Arturo i Laura, formen un grup amb un nom (convertit també en el familiar) creat a partir de Maya i Aldejada, els pobles dels quals són originaris.

Gabriel Velázquez, doncs, no s’ha limitat a enregistrar com fan música els Mayalde, tot i que ho recull aportant bells i potents moments en el film. Amb la col·laboració d’Eusebio Mayalde, que consta com a guionista vital, introdueix una mena de faula en què un home, sentint pròxima la mort, inicia el seu net en la tradició i el ritual enduent-se’l al bosc. Amb aquest element, la pel·lícula cau en un cert subratllat. Potser no cal que el patriarca Mayalde digui tants cops que la “tradició” es perd i que per això vol transmetre-la al net, al qual se l’endú uns dies de l’escola dient a la professora: “He après que un toc de paella diu més de l’ésser humà que una carrera d’etnomusicologia.” Potser sí.