“Volíem reinventar-nos, més que retirar-nos”

(J) A poc a poc, com és normal. El 2011, després de fer la Nit col·lectiva al Palau de la Música, ens vam aturar un temps, però el 2013, en veure que s’apropaven els 40 anys, vam decidir que faríem un disc i una gira. En Josep, però, va morir i tot es va estroncar. Vam aturar el grup i, al cap d’un temps, vam entendre que, més que passar el dol cadascú a casa seva, calia recuperar aquella idea. Vam fer una gira, sense plantejar-nos gaire coses de futur, l’Ivan [Rodríguez] va entrar com a bateria i, al final, ens hem animat a fer un disc.

(L) Sempre ens havíem produït els discos nosaltres, però aquesta vegada vam pensar que estaria bé tenir una visió de fora. Vam parlar amb dos o tres productors i, finalment, vam quedar-nos amb en Bernie Sànchez de Mine!, que és qui ens va fer les propostes més arriscades.

(L) Ens va dir, per exemple, que ens remenaria amunt i avall. Però com que, en això, ja hi estem quasi cinquanta anys, vam pensar que, per molt que ens remenés, ho tindria difícil per fer-nos canviar el so. Ens va dir que “buscaria el so de la Dharma al segle XXI” i, aquesta, va ser una frase que ens va agradar molt. Més que retirar-nos, volíem reinventar-nos.

(J) Jo crec que sí. Teníem clar que havia de ser un disc amb cançons noves, i que les que són cantades, unes vuit, fossin amb lletres d’en Josep. La Dharma, de fet, va trobar el seu so amb L’oucomballa (1976), que va ser on vam començar a fer coses diferents –ni millors ni pitjors– de les d’altres grups. Des d’aleshores hem intentat mantenir aquell esperit al mateix temps que anar-nos renovant, i aquest disc és un pas més. (L) No ho buscàvem, però el disc ha acabat mostrant tota la paleta de colors que pot tenir la Dharma: la vessant festiva, la reivindicativa, la bucòlica, la més lligada a la world music... Hi ha cançons que tenen un aire a L’oucomballa, d’altres que recorden el No volem ser, cançons que connecten amb tot el que hem fet amb cobla...

(J) La Dharma ha anat a molts llocs del món, però el de Mali va ser un viatge que ens va enriquir especialment. Vam col·laborar amb un grup d’allà que es deia Imarhane, amb qui vam estar tocant en unes haimes. I, tot jugant, van sortir aquestes cançons.

(L) Sí, de fet, ja ens advertien que no anéssim més enllà d’unes determinades dunes, ja que ens trobaríem gent d’Al-Qaeda. Vam arribar al mig del desert, tot ple de militars, i ens preguntàvem si allà realment s’hi podia fer un festival i hi vindria gent. L’endemà al matí, però, van començar a arribar tribus nòmades en camell de tot arreu. Va ser impactant.

(J) Per sort va deixar fet un llibre, El soroll després de Kerouac, que agrupava les lletres dels discos i també coses noves, i per a nosaltres ha estat una font d’inspiració. Quan, per a aquest disc, ens calien lletres, anàvem al llibre i, a vegades, n’agafàvem trossos sencers o, en altres ocasions, alguna frase. En Josep era molt prolífic. (L) Una cosa semblant ens va passar l’any 1986 quan va morir l’Esteve [Fortuny]: va deixar infinitat de cintes de casset que encara hi són. Ens sentim legitimats a ficar-hi el nas i remenar-ho.

(J) És una cançó dedicada a tres germans que ja no hi són: l’Esteve, en Josep i en Jordi, que no estava en el grup i que va morir l’any 1979. Parla molt de la infantesa, de quan jugàvem tots junts. (L) En Josep té un poema, Quan no tocàvem de peus a terra, que reflecteix molt bé aquells temps. Érem sis germans bastants seguits d’edat i allò era un joc constant. (J) La infantesa va ser molt important per a nosaltres. I, d’un dia per l’altre, el pati de jocs va passar a ser el local d’assaig.

(J) Li ho vam demanar per carta quan estava a Soto del Real. De seguida va dir que sí, ja que sempre ha admirat molt la Dharma i, especialment, un poema d’en Josep, La gent vol viure en pau, que el va marcar molt durant la seva adolescència. No esperàvem que s’estigués tant temps a la presó i confiàvem que la pogués recitar en el disc, però desgraciadament no ha pogut ser així i ho ha fet la seva parella, la Txell Bonet.

(L) Eren altres temps. Espanya, aleshores, mirava molt cap enfora i Barcelona, Catalunya, eren la porta a Europa. Després, però, va venir la Movida, que va ser en l’època que jo vaig entrar al grup, i alguna vegada ens queia alguna ampolla i et senties dir polaco, que jo aleshores no sabia què volia dir. Suposo que algun dia algun psicòleg estudiarà per què Espanya va passar de ser durant la Transició un estat pretesament plurinacional a ser el que és en l’actualitat. (J) El centralisme de Madrid no podia suportar que, menys Burning, que van començar una mica més tard, tots els grups fóssim de Catalunya o Andalusia. De cop i volta totes les discogràfiques van anar a Madrid i, aquí, vam començar una travessia del desert.