Cultura

Marta Pessarrodona

51È PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

“No he sentit mai l’angoixa davant del paper en blanc”

Estic contenta d’haver-lo rebut [el Premi d’Honor] tant per ser dona com per ser poeta
Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia per als literaris, i llavors hi tornaré a anar
Li truco per quedar per fer-li una entrevista. “Vine a dinar a casa, alguna coseta menjarem.” Viu a Valldoreix, en un xalet que respira molta calma i cap luxe. Em rep la seva gosseta Queta, un pèl esverada, pendent sempre d’ella. Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és una dona feliç després de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em llegeix emocionada la carta que li va enviar el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per comunicar-li que és mereixedora d’aquest prestigiós guardó. S’enrabia per la situació que estan patint ell i tota la classe política catalana empresonada i exiliada. Acabem parlant de tot, amb aquesta estranya mescla d’alegria i de dolor, tot dinant un deliciós risotto de ceps.
Que només sis dones hagin rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 51 edicions...
Sí, però compta també quants poetes. Homes i dones, n’hi ha molt pocs. Foix, Pere Quart, Abelló... És curiós, perquè si Catalunya és país és de poetes. Els i les poetes no tenim cap mèrit. Amb un passat tan gloriós, hem de correspondre un mínim. A Berlín, corregint les galerades dels meus dos primers llibres, em vaig adonar que el jo poètic, líric, que és el meu cas perquè mai he intentat ser una poeta èpica, era masculí. Com era possible si jo no en volia pas ser, d’home? Per l’absència de miralls, és clar...
Un desert radical?
Rere meu, que haguessin passat a la història, gairebé no hi havia poetes. El llibre de la Clementina Arderiu, me’l va deixar, i donar després, el Vinyoli, als anys setanta. No es trobava. Ara, gràcies a Déu, han reeditat la poesia de la Víctor Català, que és molt bona. I hi ha el cas de la Rodoreda, amb qui vaig estar tan a prop. No vaig saber que havia escrit poesia fins que es va morir, fins al cap de temps de morir-se. Ella no m’ho va dir mai. Els seus poemes són molt correctes, però ella, que era intel·ligent, sabia que Carner ho havia fet millor.
L’ha fet feliç aquest reconeixement, per molts motius.
Estic contenta d’haver-lo rebut tant per ser dona com per ser poeta. I perquè me’l dona Òmnium, que representa la societat civil catalana, tan admirable per la seva potència en aquests moments tan durs que estem passant. Vaig estar al Tribunal Suprem [el 21 de març]. A la tornada em vaig posar malalta i avui [2 d’abril] és el primer dia que em trobo bé. Ara bé, jo, l’esperança en el futur, la tinc tota. Sé que ens en sortirem. Quan vaig fer el llibre sobre l’exili, vaig veure clar que van ser l’última generació que havia cregut en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya: Carles Riba, Joan Oliver... Ells van ser els últims, nosaltres ja no hi creiem.
‘Admiracions’ és, precisament, un llibre en què està treballant impregnat del moment polític. Quan sortirà?
Tinc tres poemes que vull publicar com a plaquette, si puc primer als Estats Units, escrits entre el novembre i el Nadal del 2017, impressionada amb tot el que estava passant. Jo mateixa em vaig espantar perquè no acostumo a escriure tan ràpid.
Escriu cada dia?
Entre una cosa i una altra, sí. O tradueixo, o escric un poema, un article... bé, ara en faig pocs, d’articles. Jo em llevo a les sis del matí. A la tarda per mi ja és per llegir. I la primavera m’agrada perquè cada dia hi ha més llum. I a mi m’agrada molt la llum. Soc de llum.
L’angoixa, escriure?
Jo, l’angoixa davant del paper en blanc, no l’he sentit mai. Perquè no em forço mai. Un poema puc considerar que està acabat al cap de set anys. Hi ha poemes que se m’han resistit, però hi ha un dia que dius “ara”.
Li he sentit dir sovint que vostè no té cap pressa, ni per escriure, ni per publicar...
Ja fa molts anys que sé que soc autora. Que s’espavilin, els lectors, els crítics i qui sigui. Jo faig el que m’agrada fer i prou. L’avantatge de la poesia és que pots ser mundialment famosa amb un poema. No cal publicar un llibre cada any. Al contrari, penso que si tens uns lectors que et segueixen, i sé que en tinc, més val deixar-los respirar. En el meu cas, d’un llibre a un altre, hi ha un mínim sempre de cinc anys. Quan sento a dir a gent que en 30 anys ha publicat 30 llibres, trec els Collected poems de l’Eliot: 60 pàgines. En poesia la gràcia és aquesta, que en molt poc pots dir el que vulguis.
Fa anys que està cuinant les ‘Variacions profanes’. Anys.
El vaig començar el 1999. Em va passar una cosa curiosa, quan vaig venir a viure aquí a Sant Cugat: em vaig adonar que estava escrivint dos llibres de poemes. Un que era Animals i plantes, que ja vaig publicar el 2010, i aquest que s’anava arrossegant, arrossegant, arrossegant... Variacions profanes sortirà aviat, el que passa és que vam decidir que no el publicaríem per al Dia del Llibre, perquè el Dia del Llibre és de tot menys de literatura.
No hi creu, en Sant Jordi?
Aquest any hi aniré perquè Òmnium m’ha demanat que estigui al seu estand. I, és clar, al que em diu Òmnium dic amén. No hi crec, no, en Sant Jordi, entén-me, pel que jo faig. L’última vegada, que és quan vaig dir prou, tenia l’Emili Teixidor al costat. Pa negre havia estat premiat com a pel·lícula. Fins i tot en van fer un segell de correus. Hi havia una, dues persones, per a la signatura. Una mica més enllà, la Belén Esteban o no sé qui, una cua immensa. Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia per als literaris, i llavors hi tornaré a anar. Jo no crec que vengui més perquè sigui Sant Jordi. La gent que em vol comprar un llibre no necessita veurem per Sant Jordi.
Quan va saber que volia ser escriptora?
Als 6 anys. A l’institut ja era la poeta. Llavors escrivia a raig, però sense aquells primers poemes no hi hauria hagut els segons, els tercers... Vaig tenir una sort: els meus pares. No eren rics, mai ho van ser. A ells, els ho dec tot. Pels Reis, sí, la cuineta per a la nena, però un llibre del Folch i Torres, que tenia mèrit als anys quaranta trobar un llibre del Folch i Torres. Als anys seixanta la Maria Aurèlia Capmany deia que només hi havia dues persones que parlaven bé dels seus pares: la Guillermina Motta i jo. Llavors era moda dir que els pares eren uns monstres. Per cert, la Capmany per a una generació de dones, entre les quals hi entra la Montserrat Roig, gran amiga, ha estat una mare, però a diferència de les mares biològiques fumava, bevia i sortia de nits.
Quan va configurar el seu cànon? Va tenir dificultats per trobar els seus referents? Avui és tot tan accessible, però als anys seixanta...
A veure, la universitat era un desastre. El que es va prohibir absolutament és que la gent republicana entrés a la universitat. Però es va poder arrecerar als instituts. Jo era molt bona en francès. A l’institut Maragall vaig tenir de professora madame Trepat, deixebla directa de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge, traductora d’Ovidi... Li vaig dedicar un poema. I en faré una donassa, perquè en vull fer més, de donasses [el 2006 va publicar 22 retrats de dones].
50 anys després, com l’Édith Piaf, vostè també diria ‘je ne regrette rien’?
De fonamental no lamento res. De detalls, alguns. Et parlo de la meva vida personal. De la meva obra literària, no canviaria absolutament res.
No ha cremat mai res?
Sí, més o menys sí. Però pensa que jo he escrit relativament poc. A diferència del meu admiradíssim Carner, no refaig res. Quan surten antologies ho deixo tot com estava perquè ja m’ho vaig rumiar prou a l’època. És una manera de ser, no critico els que ho fan diferent.
Li preocupa qui s’acabarà apropiant, potser manipulant-la, la seva obra?
No, gens. A classes d’estètica, en José María Valverde va explicar una anècdota d’Antonio Machado que m’ha quedat. Un dia va anar a un tablao i una cantaora va cantar un poema seu. En acabat, la va anar a saludar i li va preguntar: “De qui és aquest poema que ha cantat tan bé?” I ella li va dir: “De ningú, senyor.” Per a Machado va ser el moment de màxim triomf de la seva vida. I és una mica això, sí. Jo el que intento és no prendre’m gaire seriosament a mi mateixa. Estem infectats de gent que es pren tan seriosament que avorreix. La gent, n’he conegut molta, que he admirat i que admiro en el record no es donava cap importància. I aquesta és la seva grandesa.
Intueixo que entre ells, el seu company, Gabriel Ferrater.
Era el màxim exponent d’això que t’estic dient.
I a ell no creu que, un cop mort, se l’ha tergiversat?
M’horroritza. El seu últim dia deuria durar tres mesos perquè tothom va estar amb ell. Però no hi ha res com haver-hi estat per saber que no va ser així. Si hi ha gent tan desgraciada que ha de viure d’això... El que és claríssim és que, d’una carrera tan curta com la seva –perquè és curtíssima– com a poeta, l’empremta que ha deixat és molt profunda. Un fora de sèrie.
Molt reivindicat per les veus poètiques emergents.
Al Gabriel, li ha passat una mica el mateix que a Walter Benjamin. Que li ha tocat després. Tenia un excés de tot. Jo encara ara, quan el rellegeixo, em quedo sorpresa. I, insisteixo, era una de les persones més senzilles que he conegut mai.
Fa poc va dir que ha pogut conèixer tothom que li interessava. Tothom?
A la Virginia Woolf, no vaig poder conèixer-la perquè va morir uns mesos abans que jo naixés! [Riu.] Però he tingut relació amb els seus nebots, besnets... Com diu una amiga meva: “Ets l’única persona a Catalunya que esmorzava a casa de la Susan Sontag a Nova York i sopava a casa de la Doris Lessing a Londres.” I és així. Són persones a qui he admirat. Jo sempre admiro. Admirant t’ho passes bé. I els qui no ho fan, perquè no en saben o no volen, es perden molt. Quan vaig escriure una carta de fan a la Simone de Beauvoir, l’any 1960, li insistia en aquesta idea, que l’admirava i que coneixia més gent que també. I per sorpresa meva em va contestar en una carta manuscrita.
Vostè també en rep, de cartes de fans?
Alguna sí. Sé que hi ha gent que m’admira. No em queixo, no.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sexe amb malestar

CANES

Un festival amb l’ombra de Miles

BARCELONA

El jazz impregna l’Estartit

L’Estartit

Paisatges illencs

GIRONA
MONTSERRAT CADEVALL
PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓ CATALANA D’ENTITATS CORALS

“Les corals han estat una eina d’integració, oberta a tothom”

barcelona
Crítica
òpera

Caure en la banalitat posada en qüestió

Caos i amor a Barcelona

Barcelona
Els ‘armilles grogues’, a Visa Pour l’Image

Els ‘armilles grogues’, a Visa Pour l’Image

PERPINYÀ

Museus d’arreu de Catalunya, oberts dia i nit aquest dissabte

Barcelona