Cultura

Premi de retrat literari Rafel Cornellà-Joaquim Abril

Joan Vinyoli, el gall salvatge

Els teus poemes ho revelen tot. Deies que, de la vida, en vas treure la “substància lírica”
Tu eres el gall salvatge, Joan, el poeta que, del seu crit, del seu cant, en fa poesia
Sabies posar-nos davant d’un mirall, i de vegades la imatge que hi vèiem reflectida ens torbava
L’escriptor Miquel Martín va guanyar amb aquest text el premi de retrat dels Recull de Blanes

Recordes aquelles converses llarguíssimes i apassionades? I aquelles lectures de Shakespeare, de Keats, de Blake? Eren el nostre refugi mentre, a fora, la guerra ho engolia tot, devastadora i inútil com totes les guerres. Que joves que érem, Joan! Que innocents i esperançats, malgrat tot! Però tu ja tenies aquella mirada lúcida i inquieta, tristament inquieta, diria jo, com si els teus ulls intuïssin l’abisme de l’existència, el naufragi en l’ésser, com més endavant diries en un dels teus poemes. Si acluco els ulls, et veig encara primet, gairebé escardalenc, amb una timidesa amable, sol·lícita, que em parlava de la teva bonhomia i candidesa. Et delatava, però, aquell posat greu, sempre pensívol, el front ample i un floc de cabells rebecs que no s’adeien gens amb aquells ulls com dues espurnes que desafiaven la foscor. M’agradaven les teves mans, polides, que sovint deixaves descansar damunt les cuixes o, entusiasmat per una lectura o una reflexió, sacsejaves com si volguessis abastar el món d’una grapada. Llavors, quan vaig llegir el teu autoretrat, vaig saber que tots som aquella barreja de “fang i robins” que només tu podries haver descrit amb aquella vivesa escruixidora.

Molts anys després vaig sentir-te explicar –crec que en una entrevista– que jo t’havia convertit a la vida interior, que t’havia inspirat el teu primer vers líric, aquell que es convertiria en divisa de la teva creació: “I must do something of my poverty.” Vas arribar a dir que jo havia estat per a tu el mateix que Diòtima havia estat per a Hölderlin, o Guiomar per a Machado. Potser exageraves, però no puc negar que les teves paraules em van afalagar com un regal inesperat. Sí, Joan, havies de fer-ne alguna cosa, d’aquella indigència, d’aquella buidor que et turmentava i que alhora t’esperonava. Jo sempre vaig pensar que aquell teu anhel era potentíssim, i que aquella insatisfacció et venia de molt lluny i de molt endins, però que també s’havia anat engrandint, tossuda i fosca: amb la mort del teu pare quan tot just eres un nen, amb la responsabilitat de mantenir la família i haver de deixar els estudis, amb una feina que ni t’omplia ni et deixava temps per escriure, amb dubtes que se’t menjaven de viu en viu, amb menyspreus que et ferien...

Tu m’havies parlat del teu recer i del teu paradís, que eren la teva germana Carmen i aquells estius d’infància i noiesa a Santa Coloma de Farners, lluny de la grisor de la ciutat i de tots els records tristos i aclaparadors. M’explicaves, amb un deix d’enyorança, com hi vas descobrir la natura, que era al mateix temps llibertat i aventures i bellesa; com et vas enamorar d’una noieta (ja no recordo com es deia); com se t’escolaven les hores a la biblioteca de la vila llegint Verdaguer, Maragall o Papasseit... i sobretot com hi vas anar descobrint, tot furgant al teu interior, aquell desig insadollable que es traduiria en una allau de preguntes i que et faria ser i viure per a la poesia. Si t’he de ser franca, Joan, hi veia amargor, en els teus dubtes, però també hi veia tanta força, tanta vocació, allò que tu en deies “la crida del destí”, la passió insubornable per “viure poèticament”; hi veia, com vas escriure més endavant, aquella “set de vida més alta”, que seria el motor de la teva aventura lírica. Havies nascut poeta, Joan, i no en podries fugir ni encara que ho volguessis.

Ara, quan de tant en tant rellegeixo Shakespeare, retrobo també els nostres Pròsper i Ariel i me’ls imagino, entremaliats, corrent entre els teus poemes com qui viu sempre, com vivies tu, entre els somnis i la realitat, entre el desig i tot allò que hi posa fre. Perquè tu, en el fons, sempre vas creure en el “domini màgic” de la paraula, en la paraula com a reveladora d’una veritat oculta i poderosa, com una font que “diu els secrets del món”. També se’m fan presents, llavors, aquells “happy few” que tan sovint passegen pels teus versos: aquells amics estimats que van ser el teu consol, el teu estímul, que et van ajudar a superar les teves llacunes culturals (que tant t’acomplexaven malgrat que sempre vas ser un lector voraç, intuïtiu, i vas gaudir d’una sòlida formació autodidacta). Aquells amics, Joan, entre els quals em compto, que tant confiàvem en la teva poesia: “Feliços pocs / als quals el cor mai no se’ls vol morir.”

Encara puc reviure amb immensa joia la publicació de Primer desenllaç, com una treva en plena guerra. El vam llegir i rellegir plegats, te’n recordes? El vam comentar fins al darrer detall, com si ens hi anés la vida, i tu acceptaves humilment les meves crítiques i sempre estaves obert als meus suggeriments. Potser la meva joventut em feia ser massa arrogant o massa atrevida, però saps que ho feia de tot cor perquè, com ja t’havia dit en Riba, jo també tenia la fe que series un grandíssim poeta.

No et pots imaginar quantes vegades em venen al cap aquelles paraules del nostre admirat Eliot que tu vas convertir en poema: “All time is unredeemable.” Sí, Joan, el temps passa sense remei, sense excuses ni concessions, i tu i jo vam prendre camins diferents, que difícilment havien de coincidir. Amb tot, sembla que et vegi del bracet de la Teresa, riallera i enlluernadora, el dia del vostre casament, quan lluïes aquell bigotet que estava tan de moda i que et feia semblar un artista de cine. Vaig anar seguint amb gran interès la teva carrera: De vida i somni em va causar una gran impressió perquè havies madurat com a poeta, havies trobat una veu pròpia, autèntica, que vas acabar de confirmar anys després amb Les hores retrobades, un poemari que polia i assimilava tot allò que et bullia per dins. Et veia créixer, encara que fos en la distància, i me’n sentia orgullosa. Potser més que mai havies fet teves aquelles paraules de Rilke que tantes vegades m’havies evocat: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències.”

Llavors vaig saber que, amb una bona colla d’amics, vàreu començar els estiuejos a Begur. Em deien que eres molt feliç perquè aquell paisatge, poblat de cales i racons encisadors, aquella mar misteriosa i immensa, t’oferia un nou horitzó vital i poètic, reomplia aquella “cisterna” que apareix sovint en els teus versos com a símbol de la inspiració i la creació. Em consta que vas passar uns anys de plenitud i joia a Begur, anys fèrtils, d’harmonia familiar, amb la Teresa i els nens, d’una certa pau a l’editorial, de complicitat amb els amics, en Gomà, en Petit, en Pedreira i tants altres que ja se m’han esborrat de la memòria. T’imagino engrescat amb lectures suggeridores, fent passejades a trenc d’alba i enviant postals –que potser algun dia serien poemes– a en Foix o en Martí i Pol... En fi, et veig amarat d’embriaguesa vital i d’èxtasi poètic, que devien cristal·litzar en aquella mística amorosa i transcendental de Llibre d’amic o Cants d’Abelone, malgrat que no els publiquessis fins molt més tard (les bones obres sovint s’avancen al seu temps, oi?).

Els teus poemes ho revelen tot, Joan. Ja ho deies tu, que, de la teva vida, en vas treure la “substància lírica”, per això eres aquell arbre que s’allunyà del bosc “cridat per una veu de mar fonda”, per això cercaves, com el coraller, al fons de la mar, els tresors més arriscats però alhora més valuosos. Quanta maduresa i saviesa s’hi entreveien, en els teus poemes! I tu tenies una mirada neta, més serena, la pell més colrada, com si el sol i la mar t’haguessin enfortit i assaonat. Sempre em va fer gràcia aquella foto, que ara ja és com una icona, on apareixes nu de cintura en amunt, amb un barret que t’ombreja mitja cara i, darrere teu, uns penyals imponents i la mar i l’horitzó (oi que és a prop d’Aigua Xelida?). Dic que em fa gràcia perquè em costa d’imaginar-te nedant o parant el sol, més aviat et veig sempre cavil·lós, escrivint, llegint, corregint, cercant “els mots indispensables / per fer sorgir la imatge de les coses / passades.”

Ja sé que ni El Callat ni Realitats no van tenir el ressò que tu esperaves (i que tant mereixies) i que ho vas viure com una injustícia i te’n vas lamentar amargament a alguns amics com en Joan Oliver. Va ser aleshores quan vaig llegir per primer cop el poema Gall: em va sacsejar “de les arrels a les fulles”, em va colpir, com una revelació. Tu eres el gall salvatge, Joan, el poeta que, del seu crit, del seu cant, en fa poesia; el que, encimbellat, solitari, perdut en la nit, anuncia l’aurora: la llum que germina, la realitat més fonda, la vida més alta. Però rere el gall, assetjant el poeta, hi ha sempre el caçador, que el sotja, que l’encalça, infatigable, fins a la mort. Però vet aquí que, dolgut per la rebuda de l’obra, el gall va emmudir i et vas imposar un silenci de molts anys, i un replantejament estètic i, fins i tot, vas patir una crisi personal. És clar: en tu la vida i la poesia sempre van anar de la mà, no podies viure l’una sense patir o gaudir l’altra. Sé que vas perdre amics, “els insubstituïbles”, com tu els anomenaves, i de nou una buidor pregona i lacerant et va acorralar. Però, saps què, Joan? Doncs que estic convençuda que, de tanta lluita, de tant vertigen i neguit, en van néixer aquells poemaris que van enlluernar les noves generacions: Tot és ara i res, Ara que és tard, Encara les paraules. A mi també em van enlluernar, perquè hi destil·laves tota la teva experiència, existencial i poètica, perquè de la pèrdua, en vas saber fer un guany. Aquests són els poemes d’“algú que ve de lluny”, d’algú que s’obre de bat a bat, sense subterfugis ni màscares, que ens mostra les entranyes i es fa més savi i més digne davant els nostres ulls admirats.

Però d’aquella època també recordo la teva delicada salut i el teu malestar a l’editorial. Deien que bevies molt, Joan, i que no et cuidaves prou. No et renyo, no, però has d’entendre que em sabia greu i que em tenies amoïnada. De seguida em vaig assabentar que havies patit un infart a Saragossa, on precisament t’havien enviat per feina. I suposo que la mort d’en Gabriel Ferrater et va deixar molt tocat, tu que vivies aquestes tragèdies amb una intensitat inaudita i deies que de vegades se t’acostaven de puntetes els teus morts. A mi, quan la presència de la mort se m’ha fet insostenible, o quan he hagut d’evocar aquells que he perdut pel camí, sempre m’he aixoplugat en aquell teu poema de Vent d’aram, que parla dels morts com si fossin vius, “com si només ens departís una paret de fum” i ens convida a viure la nostra vida mesclada amb ells. Al cap de poc vaig llegir a la premsa que havies rebutjat el Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana perquè, segons deies, la teva nacionalitat era la catalana i les connotacions d’aquell premi, que encara feia tuf de franquisme, no s’avenien amb els teus principis. Vas ser molt valent, Joan! I molt honest, com sempre. Precisament tu, que tant t’havien retret no ser un poeta engatjat, que tant t’havien aïllat o menystingut perquè deien que no feies una poesia compromesa! Em sembla que els vas donar una bona lliçó.

Segur que quan et vas jubilar de l’editorial et vas treure un gran pes de sobre, devies veure el cel obert, amb tot el temps del món per escriure, llegir i traduir. Per això els teus poemes celebraven tant els diumenges i les vacances, és clar, eren el símbol de la teva fugida, del teu desfogament i de la teva plenitud creadora. Els llibres que vas publicar llavors no van fer sinó confirmar la teva solidesa com a poeta, el teu veritable compromís, que era amb la literatura i amb la vida. Ja t’ho va dir l’Espriu, que la teva era una poesia essencial i que pagaries un preu molt alt pel teu do. A mi m’havien fascinat, gairebé hipnotitzat, alguns dels poemes màgics i onírics d’El griu, aquell animal fabulós, mig àguila mig lleó, que, com tu, es movia entre dues realitats. Ara, també t’he de dir que d’altres poemes de Cercles i A hores petites em van trasbalsar profundament. Potser perquè, juntament amb el teu vitalisme, amb aquella fidelitat “a les petites coses”, hi veia també la proximitat i l’angoixa de la mort, la consciència nua i desemparada del pas del temps, el batec de l’absurd a cada cantonada. Sabies posar-nos davant d’un mirall, Joan, i de vegades la imatge que hi vèiem reflectida ens torbava, ens emocionava o ens feia estremir. No sempre ens agrada la veritat, però tu no ens l’estalviaves mai, per dura que fos.

Te’n recordes, de l’últim cop que ens vam veure? Va ser a Gràcia, un d’aquells octubres assolellats i plàcids que de tant en tant tenim a Barcelona. Però tu anaves molt abrigat, amb una bufanda blanca, llarga, entortolligada al coll. Vam dubtar uns segons, tots dos, com si no ens reconeguéssim, o potser com si ens reconeguéssim massa bé. Malgrat el pas dels anys, la teva mirada era la mateixa: franca, neta, anhelant. Acabaves de publicar Domini màgic i Passeig d’aniversari, en els seus poemes també es parlava de la tardor, tot citant, com una premonició funesta, les paraules del teu estimat Nietzsche: “Aquesta és la tardor: que et trencarà un dia el cor.” Alguns versos vessaven saviesa per totes bandes, com si haguessis trobat una clau mestra –la paraula– que obria totes les portes. D’altres s’embolcallaven amb aquella riquesa sensorial, cromàtica i agosarada que només tu sabies dosificar tan bé, avesat com estaves a contemplar i viure els quadres de Rembrandt, de Magritte, de Klee... Jo també et vaig mirar com si contemplés un quadre, una obra d’art, i uns versos de Sunt lacrimae rerum em van venir, rotunds, demolidors, a la ment: “Plora la vida no viscuda / plora també la vida que hem viscut.” El teu cos, ara voluminós i fràgil, es recolzava en un bastó, i em va semblar que el teu caminar era lent i feixuc i que cada passa era una petita proesa. Vas somriure, “la cara encesa / de sàtir vell”, com en aquell altre autoretrat, els cabells blancs, escassos, embullats, se t’escapaven com diminutes ales darrere el clatell. No sé si va ser la meva indecisió o les meves paraules maldestres, amb prou feines xiuxiuejades, però tu vas salvar-ho recitant Sordejo, aquells versos que també ens retrobaven al cap de tants i tants anys: “I must do something of my poverty.” I sentint aquells mots en boca teva, amb les teves mans altre cop àvides, amb un bri de nostàlgia, d’agraïment i potser també d’ironia, et vaig tornar a veure com “el gall salvatge” dels teus poemes. Et vaig veure fort i rebel, et vaig retrobar indòmit i exaltat, i vaig tornar a sentir el teu cant potent i revelador que desperta i anuncia l’aurora per fer-nos més lliures i més savis.

Llavors, Joan, vaig saber, amb tota la certesa, que tu i els teus versos havíeu escapat per sempre més del caçador que us encalçava, insistent i sorrut com la mort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sexe amb malestar

CANES

Un festival amb l’ombra de Miles

BARCELONA

El jazz impregna l’Estartit

L’Estartit

Paisatges illencs

GIRONA
MONTSERRAT CADEVALL
PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓ CATALANA D’ENTITATS CORALS

“Les corals han estat una eina d’integració, oberta a tothom”

barcelona
Crítica
òpera

Caure en la banalitat posada en qüestió

Caos i amor a Barcelona

Barcelona
Els ‘armilles grogues’, a Visa Pour l’Image

Els ‘armilles grogues’, a Visa Pour l’Image

PERPINYÀ

Museus d’arreu de Catalunya, oberts dia i nit aquest dissabte

Barcelona