Cultura

Ferran Utzet

director del muntatge "Un, ningú i cent mil" que s'estrena demà a la Biblioteca de Catalunya

“Una obra de teatre que viatja fa país”

Avui és un debat a La Perla 29 la falta d’autores o directores en la programació
La responsabilitat dels artistes és exercir una resistència a la història

Té el nas tort. Confessa que no se n’havia adonat fins que va començar a preparar l’obra. I respon que el protagonista, quan li ho fan veure, reacciona buscant els defectes de qui l’ha advertit de la particularitat del seu nas: quan troba un defecte en l’altre, se sap igual d’imperfecte i el reconcilia amb la humanitat. Ferran Utzet, l’altre director assidu de La Perla 29 al costat d’Oriol Broggi, s’estrena en el gènere de la comèdia a la Biblioteca de Catalunya. Admet que s’escapa tant com pot de les xarxes socials. Però no perquè vulgui repudiar-les, sinó perquè se sent més còmode donant-se temps per distreure’s i pensar, en els trajectes amb transport públic, per exemple.

Com patirien avui els protagonistes imaginats per Pirandello amb les xarxes socials, en què la identitat està contínuament en qüestió?
La veritat és que ja en la versió de la novel·la el protagonista s’angoixa molt. Ara cada cop és més greu perquè ara els whatsapps o les xarxes socials permeten relacionar-nos amb moltes més persones del que seria natural. Sempre estem patint sobre quina sensació causem als altres.
L’obra es titula ‘Un, ningú i cent mil’. Qui és aquest “ningú”?
Un és el mateix protagonista i cent mil les mirades de cadascú amb qui interactua. Ell vol transformar la imatge de tots. Ningú és ell mateix per a ell mateix. Procurant ser totes les màscares que els altres volen veure, ell s’adona que darrere la màscara no hi ha ningú en concret. Nosaltres intentem condicionar la nostra imatge social a través de les xarxes socials. Qui soc jo pels altres? Ell no s’agrada com el veuen els altres però no té res per confrontar com se sent ell realment.
El seu patiment és notable. Però ho presenteu en clau còmica.
El vehicle per explorar el grau de declaració del coneixement del món està replicat des del deliri i la comèdia. És un humor trepidant, quasi diria que irreverent. Va dels germans Marx al d’Aterriza como puedas. És un humor descontrolat però que amaga una mirada intel·ligent a la societat.
Aquest deliri és un antecedent del teatre de l’absurd, que portarien més tard Ionesco i Beckett?
Jo hi veig una relació entre Pirandello i Beckett. Més enllà de la relació de parella inicial, els dos intèrprets mostren un protagonista que es relaciona amb un grapat d’amics i coneguts.
És una decisió de direcció que el repartiment sigui de dos actors?
Sí, és una adaptació de la novel·la. M’agrada pensar que oferim la mirada des de dins del cap del protagonista. Tot està depurat pel seu filtre de realitat. Les opinions no són obertament les dels seus conciutadans, sinó les que ell ha interpretat. No sabem si el que ha dit l’altre és tal com apareix o queda reflectit només com ho recorda. M’agrada la idea que utilitza Sanchis Sinisterra sobre la metàfora flotant.
Què vol dir “metàfora flotant”?
Com feia Beckett, es tracta de fer propostes escèniques en què no tanques el significat; permets que l’espectador el completi. El muntatge és una proposta oberta de reflexió, són unes idees obertes que s’aporten i que cadascú interpreta segons el seu discurs artístic o conceptual. Ja vaig treballar en una prova similar a Sopa de pollastre amb ordi, en què es començava l’espai sense objectes, fent mim, i s’acabava amb un escenari ple d’elements.
Però tothom entenia que el consumisme apartava la idea utòpica del socialisme d’aquella família, en aquell cas, no?
Sí, però els mateixos col·laboradors hi entenien diferents matisos. La metàfora era abstracta i el repte era que el públic se l’apropiés.
Quina és la clau de metàfora flotant del muntatge?
Per exemple, comença l’obra en una taula explicant el conflicte i s’acaba representant els personatges que expliquen el que ha passat. És un fregolisme de taula. A mesura que avança l’obra creix la complexitat i es perd la connexió amb la realitat. Ens interessa presentar-ho amb dos actors però una sola veu. Perquè, en el fons, tot passa pel filtre del protagonista. Només hi ha la realitat que interpreta el protagonista, Vitangelo Moscarda. S’explica en cinc actes que van evolucionant sense ser críptics. Es planteja un teatre d’idees però de manera hilarant i accessible.
És la seva primera comèdia. Diuen que és més difícil aquest gènere que el drama. És cert?
Sí perquè el tempo de la comèdia és molt precís. Fas un gag que fa gràcia i l’endemà no funciona. Has d’entendre els ritmes interns per poder-los reproduir.
Disposeu de dos actors de molta carrera còmica.
Venen d’escoles diferents però són extraordinaris. Els assaigs són molt divertits (tot i que això no significa que rebaixi la dificultat). El material és explosiu. Treuen petroli de qualsevol moment. I ho fan amb un respecte molt gran cap al text i cap a l’altre. En comèdies, molts cops, l’un trepitja l’altre. No es tracta d’un duel actoral dramàtic. És un joc festiu de dos intèrprets que es van passant la pilota, col·laborant per fer riure el públic. És una acció legítima.
La Perla té una forma de treballar a la biblioteca. Moltes produccions tenen un to comú, similar. És que les direccions teniu els mateixos gustos o que l’espai imposa una forma concreta?
Passa una mica de tot. És indubtable que el lloc és poderós. Té una personalitat forjada per la història, per les pedres. Però també és cert que qui ha convertit aquest espai en teatre és La Perla i l’Oriol Broggi té unes idees estètiques concretes. A La presa [la primera direcció d’Utzet] parlàvem sovint dels paràmetres estètics, que tenien a veure amb una manera de fer que, al final, parla d’una ideologia que porta a un resultat comú: es vol fer viure una experiència als espectadors. La tria de textos també determina, i el gust per les formes artesanals. La Biblioteca de Catalunya s’ha convertit en un espai que acumula la memòria del que s’ha fet, no és un recinte sense memòria. Aquest fet juga a favor del fet teatral.
I com es passa de la funció de temporada a la gira, on es perd l’encant de la biblioteca?
Es converteix en una obra molt diferent. Per a la Perla és un fet cabdal cada gira. Es demana la mateixa exigència que a la biblioteca. És important que es desplaci no només per estalviar-los que vinguin a Barcelona sinó perquè fent viatjar una obra de teatre es fa país, connecta, articula. I que arribi un camió a Viladecans o a Manresa, amb uns actors que interactuen amb les diferents realitats. Molts cops els espectadors ja l’han vista a la biblioteca. Fer-ho als diferents teatres cohesiona. Des del punt de vista polític hi hauria d’haver més gires. Des del punt de vista artístic, les funcions acostumen a ser molt gratificants perquè es passa l’escena a la italiana i això clarifica l’acció: agafa una unitat de lectura narrativa.
També arriba quan ja s’ha fet una llarga estada i els actors entenen millor el personatge. Sempre l’última funció de la temporada és més rodona que no pas l’estrena!
Això sempre, perquè els intèrprets se l’han apropiat. Però si planteges una acció a dues bandes, cal repartir joc a cada grada. Però preparar la gira, encara més si hi ha un nou actor, és apassionant. S’afegeix energia nova. És interessant entendre que cada teatre modifica una obra per com és la sala però també pel seu públic. Aquesta és una dimensió del teatre molt valuosa. Val la pena pensar en com modernitzar tot i que també costa (com a Barcelona) que els joves vagin al teatre. I no penso que sigui per falta de continguts; són altres qüestions.
Aquesta obra neix d’una provatura en el primer cicle de teatre i filosofia. Què havia d’il·lustrar?
És un projecte en què dos pensadors opinen sobre un fragment teatral. En aquest cas van fer molt esment de la identitat. En mirar-se al mirall físicament però també metafísicament, en analitzar la seva pròpia identitat. En aquesta posada en escena no busquem estereotips de bellesa, amb intèrprets galants, sinó amb uns personatges convencionals.
Per què vau decidir fer la versió completa?
En tres dies d’assaig, vam provar 20 minuts i va agradar molt. Hem volgut mantenir aquella espontaneïtat.
Com es tria una obra?
És una qüestió crucial. L’elecció d’una obra respon a diferents criteris. Per una banda, hi ha la dimensió íntima (que emocioni a qui la vol posar en escena); per una altra banda, la col·lectiva: que detectis com pot connectar amb el públic. És d’una gran dificultat perquè cada cop es treballa amb més antelació per fer temporades i això dilata molt la idea íntima i la col·lectiva i acabes confiant en una intuïció estranya. I finalment hi ha la dimensió de la representació: quina mirada ofereixes de la societat amb allò que representes. Aquesta qüestió és la més complexa, i la més dinàmica, perquè a mesura que la societat canvia, les decisions sobre quines realitats són necessàries mostrar a l’escenari i com mostrar-les també canvien. És el cas de la presa de consciència que ha despertat el feminisme, la falta d’autores, el punt de vista des d’on s’expliquen les històries o com enfrontar-se al masclisme estructural de molts textos que contenen elements que, d’altra banda, ens interessen. No és només una qüestió de quotes, sinó també de quines decisions artístiques prens, d’anar entenent què representes, d’anar aprenent el que passa a la societat. Aquests temes són ara evidents, però fa cinc anys no ho eren tant. És evident que no té l’índex d’impacte de Netflix, però té una gran responsabilitat.
És una preocupació, avui, a La Perla, que no hi hagi autores o directores?
És un debat. Hi és. Això correspon més a la direcció artística, però està sobre la taula.
Pirandello explica que no procura imitar la realitat. Posa una lupa sobre el protagonista i podríem dir que el deforma.
És un plantejament fet per riure però des del patiment de Vitangelo Moscarda. La lupa que posa sobre el personatge central és grotesca, com l’esperpent de Valle-Inclán, però és un vidre deformat perquè vegis que passa realment el que ens passa a tots: provem de mantenir l’equilibri per viure en societat, per relacionar-nos amb els altres. El que passa és que l’obra porta el personatge central a un extrem delirant. Però això que pensa ell, ho penso jo. Ens fa riure però també ens aporta quins són els perills de l’autoconeixement. Espinàs diu, sorneguer: “Estic una mica en contra de conèixer-te a tu mateix. Què passa si no et caus bé? Només som allò que som amb els altres.” És subtilment desassossegant. Si et submergeixes en tu mateix, acabes desconnectant del món. No hi ha una solució vàlida. Cal tenir consciència de la soledat.
La soledat és un concepte generacional (que vas percebent a mesura que et fas gran) o d’època?
Sense voler pontificar, tinc tantes preguntes com el personatge, però Pirandello escriu el deliri de Vitangelo Moscarda amb la visió humana dels anys trenta. La modernitat actual ens ha portat pau i confort però hi ha una complexitat de viure. Sembla que siguem més responsables de nosaltres mateixos. Potser és una reflexió que primer s’ha fet intuïtiva i després amb més consciència. Personalment, la vida m’és més tranquil·la sense Twitter ni Facebook i estant al mínim grups de WhatsApp possible. Però jo ho he triat per comoditat, no per fer bandera en contra de les xarxes socials. Entenc que avui vivim un canvi tecnològic similar al de la impremta. Nosaltres formem part d’aquest moment de canvi. Però ser derrotista no porta enlloc. La responsabilitat dels artistes és exercir una resistència a la història.
Una resistència a la història?
Per exemple, davant del retorn del feixisme el nostre posicionament ha de ser el de la resistència. Però també passa en molts altres àmbits. Hem d’actuar com a elements que reflexionem sobre el que vivim. I utilitzem un text de Pirandello que no parla de xarxes socials però hi coincideix el debat sobre la identitat. L’altre dia va venir a l’assaig un grup de cinquè de primària. Jo els anava explicant el significat i preguntant-los sobre què passava. Molts em deien que el conflicte era que l’home tenia el nas tort. Un em va contestar: “El que passa és que té una crisi d’identitat.” Jo mai hauria dit això als deu anys.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Pla vulgar i exquisit

BARCELONA

La Xirgu pujarà a l’Instagram

BARCeLONA

Notes al Parc s’estén

Girona

Mirant el cul de les noies

Canes / Enviada especial

Una màquina accelerada

palafrugell

Tots fent pinya!

BARCELONA

Leiva: “He fet un disc a la manera antiga”

BARCELONA

Un solo de Mal Pelo, a Girona

Girona

Albert Serra guanya el Premi Especial del Jurat de la secció Un Certain Regard de Cannes per ‘Liberté’

cannes