Justes i veraces

A Donald Trump li rellisca absolutament tot. Però una fotografia, una sola fotografia, el va poder desnonar de la seva prepotència: la imatge d’una nena hondurenya, Yanela Sánchez, que plorava desconsoladament mentre la seva mare era escorcollada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. El reaccionari president es va posar fet una fera quan va veure que es convertia en un fenomen viral contra el seu ideari xenòfob. Pocs dies després, va suavitzar la seva destralera política de tolerància zero amb els immigrants.

L’autor d’aquesta poderosa imatge és John Moore, fotògraf nord-americà de l’agència Getty Images. “Quan la vaig fer sabia que era potent però no em vaig pensar que tindria tant impacte”, va dir ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) durant la presentació de l’exposició dels treballs guanyadors (prop de 150) del World Press Photo, Les històries que importen (fins al 26 de maig). Per quinzè any, el més selecte d’aquest concurs, el de més prestigi en fotoperiodisme, s’ha instal·lat a la capital catalana gràcies a la fundació Photographic Social Vision, entitat barcelonina que té cura d’un ampli programa de visites guiades i d’activitats amb un repte: fer entendre a la societat que voler és poder estar ben informat.

El jurat ha conclòs que la instantània de Moore és la millor que es va fer l’any passat. La millor entre les 80.000 que competien en el certamen, de 5.000 fotògrafs d’arreu (d’aquests, 200 catalans i espanyols que, segons la directora de Photograhic Social Vision, Sílvia Omedes, tenen cada vegada més dificultats per difondre el seu treball en els mitjans nacionals i troben les oportunitats en els internacionals).

Però, més enllà de la seva força emotiva, el World Press Photo ha volgut premiar amb aquesta fotografia els valors d’una professió que, en temps de tanta saturació d’imatges que es creen i que es consumeixen compulsivament, sovint queden ocults. Entre aquests, de valors, sobresurt el del compromís amb la realitat. I això implica un treball de llarg recorregut. Lent i rigorós.

Moore fa deu anys que està documentant la tragèdia d’aquest èxode d’immigrants estigmatitzats i és incapaç de desentendre-se’n. “Aquí continuaré.” Amb la càmera i sense. Després d’haver fet la icònica fotografia, vivia turmentat per si mare i filla havien estat separades, com tantes famílies víctimes de la perverses doctrines de Trump. “Al cap d’uns dies vaig saber que continuaven juntes i em vaig sentir alleujat.” Les va anar a veure, les va escoltar i els va prometre que no faria res que pogués perjudicar el seu procés per aconseguir l’asil. L’interès humà per sobre de l’interès mediàtic, vet aquí el secret. “Si t’acostes a la gent de manera honesta i li dones confiança, deixa que entris en la seva vida, inclús en moments complicats. Vull que sentin que explico les seves històries amb precisió, i treballo durament per mantenir la meva part d’aquest tracte”, subratlla.

Periodisme objectiu? De “just i veraç”, prefereix qualificar-lo. I conciliable amb altres punts de vista que el World Press Photo també ha distingit en la seva 62a edició. L’holandès Pieter ten Hoopen s’ha endut el guardó al reportatge gràfic de l’any pel seguiment que va fer de la caravana d’immigrants més multitudinària que mai s’havia dirigit als Estats Units. Milers de persones procedents de diversos països llatinoamericans van caminar amuntegades diàriament desenes de quilòmetres amb temperatures infernals. D’entre aquestes, de nou els més vulnerables: 2.000 infants. Ten Hooper els va retratar amb una poètica corprenedora, feliços en el seu món de fantasia. En el real només hi ha la desesperació de la Yanela.