Defensa obsessiva de la poesia

El cineasta israelià Nadav Lapid va presentar el 2014 una pel·lícula, Haganenet, en què una professora de parvulari decideix protegir un alumne amb una enlluernadora capacitat per a la poesia. El nen poeta només té 5 anys i, quan li arriba la inspiració, recita breus poemes d’una bellesa rara i fràgil. La professora s’obsessiona amb el nen i a protegir-lo considerant que el món el destruirà perquè és insensible a l’art i la poesia. Passats cinc anys, arriba una nova versió de producció nord-americana que, amb el títol The kindergarten teacher / La profesora de parvulario”, ha dirigit Sara Colangelo, italiana que ha desenvolupat bona part de la seva carrera, també com a guionista, als EUA.

El cas és que si el film original convida a pensar que Lapid apunta el fet que el neoliberalisme econòmic i materialista creixent a l’Estat israelià dinamita un aspecte fonamental de la cultura jueva relacionat amb la seva sensibilitat per l’art, la nova versió de Colangelo ho adopta sense cap problema a la societat nord-americana (com es podria fer a pràcticament qualsevol altra societat), basada en el pragmatisme econòmic i l’utilitarisme. Les dues pel·lícules, mantenint la nova versió una tonalitat semblant a l’original, desenvolupen aquesta tensió amb una barreja de sobrietat i d’atmosfera inquietant que fa que siguin certament interessants. Tanmateix, totes dues mostren la professora (tot i que pugui estar ben interpretada, sobretot en el cas de Maggie Gyllenhaal en la nord-americana) amb un capteniment tremendament obsessiu. És així que és possible plantejar-se per què la defensa de la poesia resta associada a una certa patologia.