Cultura

Ocult a l’ombra modernista

Sergio Fuentes Milà signa la primera monografia de l’arquitecte Domènech i Estapà, bèstia negra de l’estil dels edificis de Gaudí i dels seus col·legues

Va gestar alguns dels edificis més importants de la Barcelona que aspirava a ser moderna: la presó Model, el Palau de Justícia, l’hospital Clínic i l’observatori Fabra. Però, encara que costi de creure, han hagut de passar cent anys després de la seva mort perquè un estudiós, Sergio Fuentes Milà, abordés seriosament el seu llegat en una impecable monografia: Josep Domènech i Estapà (1858-1917). Entre la ciència i l’arquitectura.

El problema de Domènech i Estapà es diu modernisme, amb el qual no només no va combregar sinó que s’hi va oposar totalment. Fins al punt que li va dedicar perles com aquesta: “És un microbi que ha de ser extirpat de la societat.” El seu problema va ser el modernisme i, encara més i tot, els modernistes, que veia com uns sonats que feien rareses sense solta ni volta. L’odi va ser mutu, sobretot amb un dels arquitectes de referència del moviment: el glorificat Lluís Domènech i Montaner. No tenien cap vincle de parentesc i sí molts motius, tant artístics com ideològics, per estar permanentment enfrontats. A la Barcelona de l’època, l’un era el Domènech bo i l’altre, el Domènech dolent. I aquests prejudicis sobre l’altre Domènech han romàs fins als nostres dies.

Monàrquic

Estètica i política. Molta política. Domènech i Estapà era monàrquic, conservador i espanyolista. “Va estar molt en contacte amb la casa reial i va participar amb entusiasme en les representacions de la corona a Barcelona. No va fer carrera política, però sí que es va esmerçar per potenciar la imatge d’Espanya a Catalunya”, explica Fuentes. A l’amfitrió d’Alfons XIII li va tocar viure els temps del desvetllament del catalanisme, del qual van ser actius les primeres espases del modernisme, sobretot Josep Puig i Cadafalch. No se sap qui, però algú del seu cercle va interferir en el projecte de l’hospital de Sant Pau. Es va convocar un concurs que va guanyar, però el van anul·lar per adjudicar-lo a dit a un altre arquitecte de la corda. A qui? Fàcil: a Domènech i Montaner, el Domènech bo. “No ho va perdonar mai.”

Amb Gaudí les relacions no van ser millors, ni de bon tros. Josep Francesc Ràfols va descriure en la biografia del geni l’ambient tens en un banquet d’arquitectes. No van deixar de llançar-se retrets. Domènech i Estapà qualificava la seva obra d’“aberració visual”. A la Sagrada Família la va criticar de manera sagnant: “Deia que la façana del Naixement era una còpia d’un museu d’història natural.” I així, pel boc gros, considerava que els edificis modernistes eren “bombes anarquistes”.

Domènech i Estapà va forjar una obra que es pot entendre com una reacció al modernisme. I justament això és el que la va fer “tan personal i única”, defensa el seu estudiós. “Els modernistes el menystenien com un arquitecte tradicional, però no ho va ser”, rebla. “Per ell, la bona arquitectura és la que respecta la tradició, sí, però a partir d’aquí articula coses noves. És el que ell no entén del modernisme, que ho vulgui dinamitar tot.” L’estapisme, sosté Fuentes, “és una reinterpretació de l’eclecticisme, però fa un pas més en la combinació dels estils històrics: la dota de marca pròpia”. Un bon lloc per iniciar-se en la seva arquitectura és la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, un edifici que va fer quan només tenia 24 anys i que ja conté totes les fórmules del seu treball. L’arc peraltat (en contra de l’arc gaudinià, el parabòlic), les rodes dentades i els grans coronaments.

En aquest bell immoble de la Rambla tan desconegut dels barcelonins que als baixos ocupa el Teatre Poliorama (i on avui a les set de la tarda es presenta el llibre), Domènech i Estapà hi va fer confluir les seves dues passions: l’arquitectura i la ciència, “que volia que fos per a tothom, no només per a les ments privilegiades”. El seu disseny connecta l’interior i l’exterior de l’edifici amb un enorme vitrall amb aquesta voluntat d’obertura. Al terrat encara es conserva el mirador astronòmic que va precedir l’observatori Fabra, al Tibidabo, una altra de les seves obres icòniques.

És a dir, que, malgrat l’hegemonia dels modernistes, d’encàrrecs no li’n van faltar. La gran majoria, finançats per l’Estat, però tampoc van ser minúcia els seus comitents privats. El més important de tots va ser l’editor Francesc Simón, gran amic seu, que li va fer fer el seu palau (que no es conserva). Va agradar tant que el seu soci de l’editorial Montaner i Simón, Ramon Montaner, li va demanar que li construís una mansió bessona al costat. Les obres van començar i, un altre cop per interferències polítiques, es van aturar quan tot just s’havia alçat la primera planta. La resta, interiors inclosos, d’aquesta finca, que és l’actual seu de la delegació del govern espanyol a Catalunya, la va signar... Domènech i Montaner (que era el nebot de l’empresari).

De les 130 obres que, segons la recerca de Fuentes, va signar, n’hi ha alguna altra que va tenir una vida difícil. O, per dir-ho d’una manera més clara, una mort precipitada. És el cas del convent dels Carmelites, que va ser enderrocat als anys setanta. “Una autèntica llàstima”, subratlla l’historiador de l’art. Ocupava un espai massa llaminer per als especuladors, a la Diagonal amb Roger de Llúria. I pràcticament només hi va haver un prohom que va sortir en la seva defensa, Joan Bassegoda Nonell.

“L’ombra del modernisme és molt fosca a nivell historiogràfic. També ho podríem dir amb unes altres paraules: que el modernisme ha enlluernat massa. Domènech i Estapà no és l’única figura que ha quedat esborrada. August Font –recuperat recentment per Judith Urbano–, Enric Sagnier –“molt creatiu però gens modernista, per molt que ho diguin”– o Salvador Vinyals –coautor de la Model i pròxim objectiu de l’estudiós– són autors que també es mereixen atenció”, implora Fuentes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Roses explica l’artilleria de costa amb el seu castell

roses
JOSEP CASAMARTINA
FUNDADOR I DIRECTOR DE LA COL·LECCIÓ TÈXTIL ANTONI DE MONTPALAU

“Se les menysté, però les modistes són les que van fer la moda real”

barcelona
Crítica
cinema

Ni heroi ni terrorista

Juliane Heinemann
CANTANT, COMPOSITORA I MULTIINSTRUMENTISTA

“Els plantejaments de Walter Benjamin són revolucionaris”

BARCELONA
Vinyet Panyella
PRESIDENTA DEL CONCA

“El Conca no és la conselleria de Cultura bis”

barcelona

Una nova veu sense por

girona
CULTURA POPULAR

Santa Coloma estrena mulassa

Cris, en viu a Bescanó

BESCANÓ

Una lírica abstracció

girona