Cultura

Mirant el cul de les noies

Kechiche du a Canes una pel·lícula ‘voyeurista’ mentre que Bellocchio presenta un film sobre la Cosa Nostra

‘Il traditore’ té els seus moments clau en la reconstrucció dels judicis als mafiosos italians

Fa sis anys, Abdellatif Kechiche va triomfar a Canes amb La vida d’Adèle, que s’anunciava com si fos el primer i segon capítol d’una història sobre el personatge que consta en el títol. No hi ha hagut continuïtat. En canvi, el cineasta francotunisià ha dut al festival el segon film d’una trilogia amb el títol genèric de Mecktoub, my love. El primer (Canto uno) va presentar-lo fa dos anys a Venècia i hi mostra la circulació del desig entre uns joves de Seta a mitjan dels 90. Amb el segon (Intermezzo) continua explorant els cossos en tensió sexual d’aquests joves (uns desapareixen i altres s’incorporen) en tres hores i mitja interminables que, sobretot, passen en una discoteca amb una escena prèvia d’unes converses banals en una platja que Kechiche enregistra com si cregués que representen la plenitud de la vida.

De fet, també hi ha un preludi en què un personatge principal, el fotògraf Amin encarnant una mena d’alter-ego del cineasta, retrata una noia. Amb ell, s’hi mostra un cul femení només de començar el film. Kechiche es recrea amb molts més culs de noies mentre aquestes ballen incansablement i són majorment observades pels nois, de tal manera que el film sembla la il·lustració de la teoria de la feminista Laura Mulvey: El cinema com una eina per a la mirada i el plaer masculins. Tanmateix, el cineasta sembla voler conjurar-ho amb una escena en un lavabo en què Ophélie, centre del desig sexual, busca el seu plaer mentre un noi li llepa durant més de 20 minuts el sexe. Kechiche, doncs, no s’està de res convidant-nos al voyeurisme més descarat. Tanmateix, mirar el film pot resultar tan avorrit com passar una nit assegut en el sofà d’una discoteca.

Mentre Kechiche es distreu observant els cossos ben formats d’uns joves, l’italià Marco Bellocchio demostra amb Il traditore que el cinema és capaç d’abordar realitats tan complexes com la Cosa Nostra siciliana. A prop dels 80 anys, és un dels grans cineastes europeus vius. Havent debutat amb força l’any 1965 amb I pugni in tasca, va semblar defallir a la passada dècada dels vuitanta, però va confirmant la seva grandesa pel·lícula darrere pel·lícula i és així que revenen a la memòria Buengiorno, notte, Il regista di matrimoni, Vincere, Sangue del mio sangue, Bella addormentata i Fai bel sogni. Pel·lícules amb les quals afronta fets d’Itàlia, entre els quals l’ascensió de Mussolini i l’assassinat d’Aldo Moro. Amb Il traditore, s’ocupa de la Cosa Nostra siciliana a través de Tomasso Buscetta, el capo que, un cop va ser arrestat al Brasil i extradit a Itàlia l’any 1983, va aportar una informació al jutge Giovanni Falcone que va dur a la detenció de més de 300 mafiosos.

Tomasso Buscetta, mort a Nova York l’any 2000, va cometre multitud de delictes, va viure durant diversos períodes a l’Amèrica del Nord i del Sud i va passar molt de temps en presons d’Itàlia. Bellocchio parteix del moment en què, abans de marxar al Brasil, Buscetta intenta posar fi inútilment a la guerra entre bandes mafioses en una època marcada pel tràfic d’heroïna. El seu oponent és Totó Riina, que farà assassinar dos dels seus fills i d’altres familiars. D’aquí, segons fa present Il traditore, Buscetta col·labora amb Falcone, que després va ser assassinat. O potser és la mala consciència que el persegueix? Bellocchio sembla suggerir-ho amb l’última escena, en la qual recorda que Buscetta va ser un assassí.

El cas és que Il traditore és una pel·lícula potentíssima que té els seus moments clau en la reconstrucció dels macrojudicis als mafiosos italians i que, a través de la presència del sinistre Giulio Andreotti, apunta a les clavegueres de l’Estat italià.

Grand Prix d’Un Certain Regard, per a Albert Serra

La secció oficial té força competidors d’alçada

Albert Serra va rebre ahir a la nit el Grand Prix del Jurat de la secció Un Certain Regard, on la seva nova pel·lícula, Liberté, va causar impacte per la radicalitat formal amb què posa en escena la reunió en un bosc de llibertins del segle XVIII. Serra hi escenifica una mena de cruising que comença en fer-se de nit i acaba amb l’albada, en unes imatges de gran bellesa. Entremig, el desig, que mai sembla satisfer-se del tot, circula entre els diversos personatges, mentre Serra juga a mostrar i a amagar a través dels enquadraments i la llum.

Presidit per la directora libanesa Nadine Labaki i completat amb els cineastes Lisandro Alonso i Lukas Dohnt, la productora Nurhan Sekerci-Porst i l’actriu Marina Fois, el jurat va concedir el premi Un Certain Regard a l’esplèndid melodrama brasiler A vida invisivel de Euridice Gusmaô, dirigida per Karim Aïnouz. I també el premi del jurat a O que arde, una immersió a la serra dels Alcares dirigida pel gallec Oliver Laxe.

Els premis de la secció oficial se sabran aquesta nit. L’edició ha esta excel·lent i hi ha molts bons aspirants a figurar en el palmarès. A parer d’aquesta cronista, sobretot Marco Bellocchio, Céline Sciamma, Bong Joon Ho, Quentin Tarantino, Ira Sachs i el palestí Elia Suleiman. També es parla d’Almodóvar. En tot cas, sempre és imprevisible la decisió d’un jurat format per nou persones amb criteris dispars. On verra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Patum homenatja el gènere femení amb un salt de Maces protagonitzat únicament per dones

Berga

El conseller Puig nega desobediència en la declaració judicial pel ’cas Sixena’

La Generalitat promociona el romànic català als Estats Units per atraure turistes

Els ‘escurçons’ prenen el MNAC

Barcelona

L’autèntic Tom Hanks

Barcelona

Sónar: talent en els marges

BARCELONA

Rock, jazz i dansa amb so de cobla

PALAMÓS

La més gran pobresa

figueres

Crexells, una nova etapa

Barcelona