Un psicòpata diferent

La filòloga Elena Gavarró i Buscà (Barcelona, 1968) va debutar amb la novel·la Viatge a Zungaza (2013) i ara torna a publicar després d’haver guanyat el premi Joan Marquès Arbona de la Vall de Sóller amb Sota terra, publicada per Documenta Balear.

L’obra està ambientada a finals del segle XIX a la localitat fictícia de Santa Àgueda, propera a Barcelona. Gavarró mostra la vida rural i social de l’època salpebrada amb elements històrics, com ara l’anarquisme i Alfons XIII. Però la trama central, que podria ser contemporània, és un triangle format pel Jofre (un noi de psicologia complicada a qui els pares, en no poder mantenir-lo, cedeixen a una tieta amb diners), la Mariagna (una noia bonica) i el Climent (jove professor de piano d’ella). A més d’altres personatges, com ara l’oncle Amadeu, el Sebastià (beneit del poble), el jutge Grau...

“L’origen, la primera llavor, parteix del Jofre. Aquest personatge s’inspira en un noi amb qui fa anys mig sortia. Ell m’utilitzava al seu gust –després me’n vaig adonar–, i jo, que n’estava enamorada, no podia ni fixar-me en un altre home. Amb els anys, vaig veure que allò havia estat com un segrest. Aquesta va ser la primera llavor de tot plegat”, confessa l’autora. I és que el Jofre segresta la Mariagna, una part de l’obra que connecta amb referents com ara El coleccionista, de Wyler; la sèrie You i una novel·la com ara El soterrani, de Sandrine Collette. “Vaig acabar humanitzant una mica el personatge del Jofre. Una lectora em va dir que el que més l’havia frapada és que al psicòpata quasi l’entens. Si he aconseguit això, em dono per satisfeta.”

Gavarró, lectora de Rodoreda, Sánchez Piñol i, per a aquesta obra, de Lluís Permanyer i Chufo Llorens, crea una atmosfera elaborada. “Sovint, els autors parteixen d’un primer impuls o sentiment, que traslladen a unes altres circumstàncies. Després, amb molt treball, la història va més enllà i els personatges agafen vida. Aquesta és la màgia de la literatura”, opina.

Com sempre passa a l’hora de comentar una trama amb incògnites i girs argumentals, no es pot explicar gaire. Amb tot, Gavarró resumeix que “el llibre mostra una porció de la realitat crua i injusta, sí, com la vida mateixa és sovint. Mostra el món de les aparences enfront dels subsols que recorren de vegades els camins i que encara que no es vegin hi poden ser. També apareix el tema dels desajustos psíquics provocats per les circumstàncies; crec que aquest tema també és important en la novel·la. El text, encara que sempre és narratiu, té un rerefons que convida a reflexionar sobre tot plegat.”

És una novel·la breu, de 157 pàgines, amb canvis d’escena constants, bifurcacions narratives i un psicòpata dins dels cànons, però una mica diferent. “He trigat més de sis anys a enllestir-la. Una bona novel·la té molts elements a tenir en compte: els personatges, la trama, el nus narratiu, la intriga... Si, a més, se li vol donar un rerefons, una lectura més profunda, caldrà més temps encara. Al meu entendre, una bona novel·la no es fa en un any.”