“S’hauria de publicar menys, però qui triaria?”

A alguns sí, a molt poquets, però a l’amplíssima majoria no. És una fal·làcia. Molt sovint ho pregunto també als meus convidats a Protagonistes precisament per això. Hi ha molts motius. Hi ha molts llibres al mercat i és evident que no es poden vendre tots, o prou, perquè els rèdits puguin mantenir la vida de ningú. Molta gent publica i no cobra res per publicar. Va a tant de percentatge. Hi ha gent que cobra una mica més. Jo estic en una franja que sí que cobro, però poquet. No em fa res dir-ho: en les últimes ocasions he cobrat mil euros bruts per una novel·la que m’ha portat un any i mig o dos anys de feina. Viure d’això és del tot inviable. Per tant, crec que escriure, i en el meu cas m’ho passo molt bé escrivint, ha de ser, i és, perquè tinc una feina. I que duri!

Això és molt difícil de contestar. És com preguntar quin fill és més maco. Tot i això, tinc molt bon record de la segona que vaig publicar, que es diu Maleït Montjuïc, que és una comèdia coral que passava a Montjuïc amb molts personatges i que em va permetre posar-me més en això d’escriure. Després també hi ha

El que passa és que en l’infantil són més projectes encarregats. Sempre miro de passar-m’ho bé també fent-ho, però normalment no parteixen de mi, a diferència de la novel·la per a adults.

Des dels vint anys. Però és un succedani, en podríem dir. Jo tocava la bateria i la guitarra. Però llavors, als 16 anys, em vaig fer mirar un problema d’oïda i va resultar que tinc l’orella esquerra sorda del tot. Per això hi porto una arracada, perquè serveixi per a alguna cosa [riu]. Llavors suposo que per alguna banda havia de sortir la cosa meva creativa i vaig començar a escriure contes.

Faig unes coses molt poc acadèmiques. Començo per una guspira que em posa en marxa la novel·la. Llavors necessito força temps per escriure-la, en el sentit de temps continuat, com ara vuit o deu hores al dia, i poden ser dues o tres setmanes, que són de vacances. Llavors soc molt ràpid escrivint, d’anar fent, fent... Tot plegat és com agafar un bloc d’argila i pensar que vols fer-ne una figura humana. Ho començo a treballar fins que s’assembla a allò que vull. Llavors s’inicia el procés que m’agrada més, que és el de polir i polir allò que he escrit.

Normalment un any o un any i mig. Aquí hi treballo a estones lliures. Si tinc dues hores puc estar barallant-me amb un capítol; si tinc vint minuts, amb un paràgraf. Puc estar trenta o quaranta vegades donant-li voltes a una novel·la fins que la veig bé.

Sí, és el que et diran a qualsevol escola d’escriptura. També que cal que tinguis un final, i més ara que escric novel·la negra. Però no acostumo a saber què passarà i, sovint, fins a l’últim moment no decideixo si a un personatge el deixo viure o el mato.

No, ni recomanable! Però és que, si no, no m’ho passo bé. Necessito fer-ho així. És que si ho tinc tot tan estipulat, llavors m’avorreix el fet d’escriure. Per això aquesta primera abocada que faig de tenir-ho tot és per, a partir d’aquí, passar-m’ho bé refent-ho. A Pes mort, per exemple, fins que no li vaig fer tres o quatre voltes, no vaig saber de què anava: “Ah! –vaig dir-me–, va de la culpa!” Vull dir que no m’ho plantejo per endavant, de què vull parlar. Ho havia fet de més jove i llavors muntar una història a partir d’això. Ara miro de muntar històries que funcionin, que siguin amenes, i els temes ja van sortint.

Per a mi, sí. Perquè els temes de fons ja van sortint. A Pes mort hi vaig veure això de la culpa, però la gent hi podrà veure altres coses. Sense haver-m’ho proposat, hi surten moltes altres coses. Com que està ambientada en la primera setmana de l’agost del 2018, doncs hi apareixen l’onada de calor, la vaga de taxistes, els narcopisos, els manters, les bicicletes per la vorera, el Procés...

M’atreu ja com a lector i d’aquí ve que ho vaig començar a fer també, involuntàriament, com a escriptor. És un gènere que et permet parlar de tot, com en una novel·la generalista, però, a diferència d’aquestes, habitualment hi ha un ganxo que t’atrapa fins al final. Personalment, m’ho passo més bé amb una trama que enganxi. Intento desdramatitzar molt el fet d’escriure. Havia passat la fase en què t’infles i et penses qui sap què. No sé si tothom, però jo he tingut força alts i baixos anímics a l’hora d’escriure. Ara ja fa temps, però, que estic situat en un espai còmode, que és passar-m’ho bé escrivint, no intentar transcendir la vida, no intentar canviar la vida de ningú amb el que escrius i, sobretot, que la novel·la no decaigui i que es vegi tot el treball fi que hi faig.

Ara semblarà que em tiro floretes, però ho dic perquè estic comprovant, en la meva vessant professional com a periodista, que hi ha molta gent que no fa aquest esforç de treball, que té una història, que hi fa una llegida ràpida, una correcció mínima i ja passa cap a edició. I com que els editors, excepte en algunes editorials mitjanes i petites, tampoc treballen molt sobre els textos, doncs per això molts llibres surten com surten. Crec que han de ser els mateixos autors els que, per autoexigència, han de voler que tot surti molt millor.

Quan vaig escriure les meves primeres novel·les no era ben conscient que feia novel·la negra. A 32 morts i un home cansat (2004), la meva quarta novel·la, volia parlar de la violència però no fer expressament novel·la. Fins que un temps després Sebastià Benassar la va incloure en un recull sobre els últims deu anys de la novel·la negra en català. Aquest fet em va interrogar. “Així jo faig novel·la negra?”, vaig dir-me, però hi vaig afegir: “Doncs potser que ho provi!” A partir d’aquí vaig començar la “primera novel·la negra”, que és Si quan et donen per mort un dia tornes, i vaig canviar, no de registre, perquè sempre se’m reconeix bastant, però vaig decidir agafar una idea d’una noia real que havia desaparegut i tornava al cap d’onze anys a casa demanant que no li preguntessin on havia estat tot aquell temps. Però què passava amb aquest argument inspirat en una història real? Que hi havia una família de quatre membres al voltant del personatge que eren un drama total després d’haver estat onze anys sense poder enterrar el fill. Llavors ja em vaig abocar en el drama familiar combinat amb la resta. Va ser, per tant, una novel·la negra però diferent. I va agradar. Amb Herències col·laterals (2014) vaig jugar una mica amb el mateix. Més endavant vaig publicar Sota l’asfalt (2015) i No n’estiguis tan segur (2016), que sí que és un mostrari de la novel·la negra i policíaca, perquè hi havia molta gent que em deia que els agradaven les meves novel·les però que no les trobaven gaire negres, i els n’hi vaig fer una.

Sí, cap problema. El client és mort. És un home gras, que està en plena digestió i sovint s’adorm i aquell dia es mor.

És el joc que m’agrada, les meves bases argumentals. Agafar gent normal que, de cop i volta, agafa un camí determinat i ja no pots fer marxa enrere. Naturalment, si l’home s’ha mort a les dotze i et passes dues hores discutint sobre què fas, doncs, ja has fet tard per trucar a la policia o a l’ambulància. Llavors, decideixen moure’l.

Com la vida mateixa. Fa un temps un amic dramaturg, en David Plana, em va comentar que en el món del teatre es començava a fer servir aquest terme, potser perquè el nom tragicomèdia el trobaven excessiu per a determinades peces. Una dramèdia seria una comèdia amb situacions dramàtiques, que és una mica al que jugo. El terme em va agradar i per això l’he fet servir.

No està fet exprés. Sí que les meves descripcions solen ser molt visuals i també miro que els meus diàlegs flueixin molt. Això fa que les meves obres sempre siguin una mica cinematogràfiques. A Pes mort em vaig adonar que tot plegat tenia un caire teatral, perquè són cinc personatges, tres espais diferents i que es podria representar perfectament en un teatre a diferència d’altres obres meves.

És una mica el puja i baixa que deia abans. Et poses a escriure, t’ho passes bé, les coses et funcionen, però a vegades no tant. Si tens unes obligacions, com ara una data per presentar l’original, t’hi poses sense cap problema. Però jo no soc d’escriure cada dia. Abans ho havia fet. Ara miro d’escriure per passar-m’ho bé i si l’obra es publica, fantàstic, i si, a més, se’n parla bé, doncs és com allò de jugar al pòquer i guanyar. Però això no exclou que si m’hi haig d’esforçar ja no anem bé. Per una sèrie de circumstàncies d’aquesta mena, doncs, he estat dos anys llargs sense publicar. Aquesta novel·la, però, ha sortit ràpid perquè és curta i, en certa manera, per la trama, més senzilla.

Hi ha de tot i força. Això té la seva part positiva, perquè vol dir que hi pot haver autors a qui potser amb un sistema més rígid a l’hora de filtrar el que es publica potser els costaria més treure un llibre. El que m’agrada especialment, però, és quan veig gent jove que fan coses que aporten alguna cosa. El que demano, i és el que intento, és que un llibre aporti alguna cosa. Per explicar una història que s’ha explicat ja molt cops, que totes han estat explicades molts cops, què s’ha de fer? Explicar-la d’una manera diferent per aportar alguna cosa tant com sigui possible. Un estil, matisos que ho acaben formant tot. Per exemple, la Natàlia Cerezo ha publicat un recull de contes, A les ciutats amagades, que és molt madur; en Pol Beckmann va treure a Quaderns Crema una novel·la que es diu Novel·la, que té alts i baixos però que t’està dient coses noves. I així hi ha uns quants autors més. Jo, quan trobo aquest tipus de perles, penso: “Que bé!” Però, en canvi, trobo sovint coses que no haurien d’haver vist mai la llum.

Sí. És culpa que hi ha molt de mercat i moltes editorials, que totes volen guanyar-se la vida. Però fa anys les coses eren ben diferents. Hi havia autors que amb una primera novel·la treien deu mil exemplars i n’acabaven venent divuit mil i hi guanyaven diners l’editorial i l’autor. Avui dia això és impensable, es ven molt poc perquè tot està molt repartit i costa molt. Llavors podríem dir: “Que es publiqui menys”, però qui tria? De senzill no ho és, de trobar-hi una solució.

Sí que m’hi he presentat, però no n’he guanyat cap. Al principi molt més i amb molta innocència, fins que vaig veure que tot plegat estava molt preparat. A La imperfecció de les bombolles ho explico una mica, tot això, sense posar noms reals, perquè hauria estat un assaig escandalós, sinó simplement fer veure a molta gent com funcionen els premis literaris. L’altre problema és que a molts lectors els costa encara veure que hi ha obres premiades que, per molt premi que hagin tingut, no són de molta qualitat. El sistema està molt més podrit del que semblaria.