Cultura

Crítica

cinema

La fragilitat de l’amor

La idea de la pel·lícula va sorgir amb l’embaràs de Rodríguez Soto

La crisi d’una parella, lligada a la desoladora constatació de la fragilitat de l’amor, és un dels grans temes de l’anomenada modernitat cinematogràfica d’ençà que Rossellini va explorar-ho amb Ingrid Bergman i tenint molt present que un altre Bergman, Ingmar, va aprofundir-hi fins a l’extenuació sense contemplacions. No és qüestió d’aclaparar Carlos Marqués-Marcet amb noms de grans cineastes europeus, però el cas és que la crisi d’una relació amorosa és el motiu recurrent dels tres llargmetratges del director català i, tant com ho és la presència de David Verdaguer, un fil que els relliga: la parella de 10.000 kilòmetres, que, a partir de la separació física, viu un distanciament radical; les dues dones enamorades de Terra ferma, que senten que alguna cosa es trenca en adonar-se dels seus diferents desigs sobre l’avenir de la vida, i la parella que a Els dies que vindran experimenta una sotragada devastadora després de decidir tirar endavant un embaràs inesperat.

En l’anterior film de Marqués-Marcet, el desig de maternitat d’una de les protagonistes revela un abisme amb l’altra, que no el comparteix, més enllà d’aquesta circumstància. A Els dies que vindran, la Vir (María Rodríguez Soto) i en Lluís (David Verdaguer) tenen els seus dubtes respectius sobre el fet de tenir una criatura, però no els separa que un dels dos pugui desitjar-la i l’altre no. Allò que passa és que l’embaràs revela la fragilitat de la seva relació: es converteixen en estranys l’un per l’altre, sense comprendre’s, i es fan mútuament insuportables recriminant-se la immaduresa que sembla definir la seva generació en la trentena tant com ho fa la precarietat laboral, que pot dur a la submissió. D’altra banda, la singularitat d’Els dies que vindran és que la idea del film va sorgir amb l’embaràs de María Rodríguez Soto, la transformació del cos de la qual observem. Però, a més, l’actriu és la parella de David Verdaguer. Tanmateix, l’una interpreta la Vir i l’altre encarna en Lluís. I és així que, amb moments que semblen d’una gran veritat feta amb una mentida, el film és una ficció construïda sobre una base real amb aquella intel·ligència que Coral Cruz acostuma a aportar als guions. “On acaba la vida i comença la representació?”, es pregunta, o potser és a la inversa, Anna Magnani al final de La carrossa d’or. És una pregunta que palpita en el cinema (i no només aquí) i que és la matèria essencial d’algunes pel·lícules que s’atreveixen a abordar-la frontalment sense donar més respostes que la incertesa de la vida, que, a vegades, es pot il·luminar, com ara amb certes imatges i així aquella amb què la María/Vir s’observa després de néixer.

Els dies que vindran
Director: C. Marqués-Marcet
Intèrprets: David Verdaguer i María Rodríguez Soto


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Todd Haynes
CINEASTA

“La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale”

SANT SEBASTIÀ

La GIO s’estrena a Temporada Alta amb dos concerts

Girona

Fires a la plaça del Vici

Invitació a l’aventura

Barcelona
Mirador

Jesús, debat dramàtic

Periodista i escriptor

Amb l’equilibri subtil del Fuji

Barcelona
societat

Grans i petits, en els 36 tallers de Barcelona Dibuixa

Rècord de visitants al festival d’arquitectura Open House BCN

Barcelona

El Palau de la Música commemora els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

Barcelona