Cultura

Crítica

òpera

Veure-ho per creure-ho

Com a cloenda d’una temporada liceística irregular, el cert és que la programació ha finalitzat amb una sorpresa de proporcions còsmiques com ho ha estat una Luisa Miller (1849) de Giuseppe Verdi (1813-1901) que, amb tota justícia, ha de considerar-se un dels més excelsos capítols de la història del coliseu de les Rambles dels darrers anys. Tot i no ser de les obres verdianes més representades –al Liceu, només trenta-vuit representacions abans de les que comentem–, el cert és que estem davant d’un títol que permet comprendre les bases d’on el compositor de Le Roncole va partir per desenvolupar la futura “trilogia popolare”.

Han passat només onze anys des de la darrera vegada que aquest títol es va programar i per aquesta producció provinent de l’Opernhaus Zürich s’han sabut confeccionar, hàbilment, dos casts molt importants i destacats, en què, òbviament, sobresurten els de la parella protagonista en els personatges de Luisa i Rodolfo. Si en el primer dels repartiments es pot veure Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala, en el segon hi ha Eleonora Buratto i Arturo Chacón-Cruz. Estem al davant de dues concepcions en forma de selecció vocal que, en cap cas, hem d’associar a una de superior sobre l’altra. Si a la primera ens trobem dues de les veus més brillants i superlatives de l’star system operístic del moment, en la segona ens trobem dues veus que assoleixen un major ajustament i adequació estilístics. Sense negar, així, que en el darrer acte el binomi Radvanovsky-Beczala assoleix una veritable joia melodramàtica, no és menys cert que la veu d’aquesta soprano no és la més indicada per al rol de Luisa, que en el primer acte demana unes necessitats de soprano amb coloratura pròpia d’una obra del belcantisme tardà que, en canvi, Buratto es fa seu amb una magistralitat admirable. En el paper de Rodolfo, en el primer cast, es compta amb un dels tenors ja no només posseïdor d’una de les veus més belles del moment sinó també amb un gust i un sentit musicals de primer ordre com ho és Beczala. Prova d’aquest nivell superlatiu és, sense anar més lluny, que en el proper Festival de Salzburg hagi estat escollit per a aquest mateix paper al costat de Plácido Domingo. Amb una altra tipologia de color i timbre, sense tant de vellut i cobertura, Chacón-Cruz ofereix el paper amb convicció i entusiasme.

Perquè, a hores d’ara, puguem parlar d’aquestes funcions extraordinàries de Luisa Miller han fet falta, però, tres grans elements més: orquestra, direcció escena-escenografia i la resta de casts. Orquestralment, el concurs és majúscul, sota la direcció de Domingo Hindoyan, un altre nom sorgit del sistema d’orquestres de Veneçuela que sap donar nervi, tremp, reforç expressiu i semàntic com els que demana un melodrama romàntic que acaba com el rosari de l’Aurora amb la mort final dels protagonistes, però, per sort també, del malvat Wurm.

Amb una lectura escènica un xic confusa de Damiano Michieletto on Luisa i Rodolfo són dues joguines de la projecció parental, a la resta de repartiment, amb algunes prestacions millors que altres, el cert és que s’assoleix una unitat i equilibri admirables que, junt amb una correcta prestació del cor, han permès assolir uns nivells de qualitat i prestació artístiques que feia molt de temps que no vèiem al Liceu. Hi vagin i ho vegin. Veure-ho per creure-ho.

‘Luisa Miller’, de Verdi
Direcció musical: Domingo Hindoyan. Direcció d’escena: Damiano Michieletto
14 i 21 de juliol, Gran Teatre del Liceu (Barcelona)


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.