Ni amable ni bonic

Als hospitals esperem trobar sales d’operacions i no, posem pel cas, barres de bar. A les escoles, pissarres. A les presons, cel·les. I als museus, obres d’art, si pot ser mestres i, el súmmum, que donin un plaer ràpid. La institució artística funciona com totes les altres, amb unes normes estrictes i amb uns guions rígids que tiranitzen per complet les nostres expectatives. Per a la parella d’artistes nòrdics Michael Elmgreen (1961) i Ingar Dragset (1969), no hi ha pitjor enemic de l’art que els codis. I ells els esmicolen sense compassió. Com els podríem definir? Com uns trapelles, ras i curt.

Com no ho han de ser si construeixen una botiga de roba de luxe amb les portes sempre tancades en ple desert de Texas i si instal·len una piscina buida en posició vertical al mig de l’asfalt de la ciutat? És clar que hi ha humor en els seus entremaliats projectes, però el que sobretot hi ha és una crítica ferotge al sistema econòmic neoliberal i als seus verinosos mecanismes per anul·lar la nostra capacitat de pensar, de fer, de ser, de mirar i de sentir als marges de les seves directrius.

Si als museus vostès esperen trobar obres d’art obedients i disciplinades, val més que no vagin a les seves exposicions. Visitin-les només si deixen a l’entrada la motxilla de prejudicis, pors i regles que inhabiliten el veritable poder de l’art: el que ens fa transitar per camins insospitats, el que ens fa més lúcids intel·lectualment i emocionalment i el que ens fa desconfiar de tot allò que ens donen mastegat i amb un atractiu embolcall per no desviar-nos de l’ordre establert. Ulls nets (millor encara: inquisitius) és el que necessiten per entrar a l’exposició que presenten fins al 27 d’octubre a la Fundació Blueproject, It’s not what you think, que més que un títol és una advertència: no és el que sembla.

Elmgreen & Dragset han transformat en una sala de calderes l’espai Il Salotto d’aquest centre d’art del carrer de la Princesa entestat a portar a Barcelona alguns dels artistes contemporanis més destacats de l’escena internacional. És una de les debilitats d’aquest tàndem de creadors associats des del 1995: alterar els cubs blancs de l’art de manera que el visitant es vegi obligat a modificar el seu comportament i la seva relació amb l’art. L’única llei que li imposen és la que prohibeix pressuposar.

Per començar, dins d’aquesta banal estança travessada per tubs metàl·lics industrials, no s’hi pot ni circular bé. S’hauran d’ajupir per explorar-la i fins i tot els costarà accedir a alguns racons. L’obra d’art que proposen Elmgreen & Dragset és, doncs, intangible: no és cap objecte afectuós i acollidor, sinó una sensació de frustració, de pertorbació i de misteri davant d’una arquitectura inusual banyada de colors pastel, els mateixos que utilitza la indústria farmacèutica per recobrir les pastilles dels medicaments d’última generació contra el VIH. Sota aquesta aparença de caramels, aquestes píndoles amaguen la seva toxicitat.

Si busquen un art amable, innocent i bonic, definitivament no vagin a veure aquesta exposició.