Llibres
Sigrid Nunez
Escriptora
“Una cosa no necessita ser real per ser veritat”
El novel·lista i narrador John Updike, per exemple, deia que una bona persona no seria mai escriptor...
Sigrid Nunez, de mare alemanya i pare panameny, va néixer a Nova York el 1951. Presenta la seva setena novel·la –entre d’altres gèneres amb què es relaciona amb comoditat–, L’amic, publicada per Navona i Anagrama (amb traducció catalana de Ferran Ràfols i castellana de Mercedes Cebrián). Amb aquesta obra va guanyar el National Book Award i el New York Public Library Best Book Award. La protagonista és una escriptora que es fa càrrec de l’Apollo, el gos que tenia un professor i amic seu que s’ha suïcidat. Nunez, amb una narrativa ben trenada, reflexiona sobre la pèrdua, el dolor, l’amistat i les relacions entre animals i humans, ofereix desenes de referents (literaris, cinematogràfics, artístics, musicals...) i una visió crítica del món de la literatura, en general recolzada en les paraules d’altres autors.
La primera pregunta gairebé és obligada: ha tingut mai un gos?
Durant la meva infància no vaig tenir gos, perquè on vivíem no estava permès. Però quan vaig tenir uns vint anys, durant una època, vaig tenir un gos que era mig gran danès, mig pastor alemany. Vaig escollir el gran danès com a gos per a la meva novel·la, primer de tot perquè m’encanta aquesta raça, però també perquè volia que el gos que acaba adoptant la narradora després del suïcidi del seu amic fos una gran responsabilitat, per a ella.
D’on neix el fons de la trama?
En els últims anys abans de començar a escriure L’amic vaig descobrir que unes quantes persones que jo coneixia havien estat obsessionades amb el suïcidi. No fins al punt que estiguessin planificant fer-ho, però semblava que sempre ho tenien present. Una d’aquestes persones, per desgràcia, ho va fer... Això va ser un fil molt important. Un altre era la meva feina com a professora-escriptora i la idea de ser mentor literari. I sempre em va interessar la companyia humà-animal. Vaig trobar una manera d’explorar tots aquests temes en una sola novel·la.
L’amor que la protagonista sent pel gos, per l’Apollo, i totes les complicacions derivades, és una sublimació de l’amor que ella va sentir per l’escriptor... Estem condemnats a estimar, encara que ens faci mal?
Espero que tots estiguem condemnats a estimar! L’expressió no podia ser més encertada. És millor haver estimat i perdut l’amor, que no pas haver estimat per sempre. I també diuen que l’amor profund ens porta al dol. La narradora no va ser capaç de salvar el seu amic humà, però està decidida a honorar-lo salvant el seu gos, tan estimat. El seu amor i la cura que té pel gos, per tant, es converteixen en una extensió de l’amor que va sentir per l’amic. I la seva amistat amb Apollo acaba sent un gran consol.
No afecta la lectura, però suposo que al text hi ha alguns elements autobiogràfics...
L’amic és el que jo diria una obra híbrida. És una novel·la, una obra de ficció, que casualment inclou diversos elements autobiogràfics. El lector no necessita saber quines parts del llibre són ficció i quines són reals, però sempre ha de ser conscient que una cosa no necessita ser real per ser veritat. Mai he escrit res que no inclogui alguna part de la meva història personal; per altra banda, no he escrit mai una autobiografia, i segurament no ho faré mai. Em vaig convertir en novel·lista perquè volia utilitzar la meva imaginació, no perquè volgués escriure sobre coses que m’havien passat realment. Però qui em llegeixi podrà saber molt sobre mi, sobre com soc.
Aporta moltes i valuoses opinions sobre el “fet literari”, amb un punt de vista crític...
És que molts escriptors ho són, de crítics! Almenys als Estats Units. Al meu llibre, les coses més crítiques que dic sobre el món literari són, de fet, citacions d’altres escriptors. John Updike, per exemple, que deia que una bona persona no seria mai escriptor. O Joan Didion, que creia que escriure era bàsicament “un acte agressiu, fins i tot hostil”. Hi aboco moltes observacions d’aquesta mena.
Es publica massa potser? Tothom vol escriure, les editorials ja no filtren com ho feien i, a més, sempre hi ha el recurs de l’autoedició o de penjar l’obra directament a Amazon. El problema és que el nombre de lectors no creix proporcionalment.
És cert que, actualment, es publiquen massa llibres, i que la majoria no arriben al gran públic. Tot i això, no estic d’acord amb els que diuen: “Si tothom és escriptor, ningú és escriptor.” Crec que hauríem d’acceptar que hi ha textos molt bons que es mereixen la nostra atenció i acabaran perduts en l’enorme mar de publicacions. Per altra banda, no és dolent que hi hagi moltes més oportunitats que les que hi havia abans perquè la gent pugui compartir la seva obra. Qui pot dir quines obres perduraran? Estic convençuda que alguns dels llibres actuals amb més èxit no ho faran, almenys si la història de la literatura ens pot servir de guia.
Canviant de tema, el professor hipersexualitzat que sedueix alumnes és un clixé molt vist. Funciona igual si és una dona?
El tipus de comportament de depredador sexual del qual estem parlant és, naturalment, molt més comú entre homes que entre dones. Però també he conegut moltes dones molt seductores i d’una certa edat que veien els homes joves com a presa. En la nostra cultura, però, no veiem amb els mateixos ulls aquesta mena de comportament per part d’una dona que per part d’un home. Això és perquè la nostra cultura sempre ha estat patriarcal, i per tant, estem més preocupats per com els homes fan servir el seu poder per dominar o explotar les dones que amb les moltes maneres conegudes amb què les dones utilitzen el sexe per manipular els homes.
A l’obra exposa moltes opinions que impulsen una enriquidora reflexió, també sentimental.
Volia estar tan oberta com fos possible per veure les coses des d’un punt de vista matisat. Per exemple, la narradora és molt crítica –i amb raó– respecte a alguns aspectes del mentor, però això no li impedeix recordar què estimava d’ell. No li interessa negar els seus sentiments per ell, ni per veure’s a ella mateixa, retrospectivament, com a víctima de la seva masculinitat tòxica. La seva amistat era difícil, però també era molt important i valuosa, i mai es va penedir d’haver-la tingut. Tenia molts defectes, era el típic faldiller que aprofitava els privilegis de la seva època, però també oferia molt més que això. I aquesta complicada relació és el que jo volia explorar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
