Cultura

L’art que torna a casa

El MNAC ha deixat per a una exposició de llarga durada al Museu de Granollers deu de les tretze taules conservades de l’antic retaule major de Sant Esteve

Fa un segle hi va haver un èxode massiu d’obres d’art medievals d’esglésies d’arreu. Rarament han tornat als seus llocs de procedència. A Granollers han esperat pacientment que arribés aquest moment per a un dels seus tresors més enyorats: el retaule gòtic de Sant Esteve. I el moment ha arribat ara, exactament 102 anys després que la peça emigrés a Barcelona per integrar-se en els museus embrionaris de l’actual MNAC.

Deu dels tretze compartiments que s’han conservat d’aquest conjunt pictòric, creat per la saga dels Vergós, s’han reunit de nou en una exposició, temporal però de llarga durada (es va obrir al març i no es tancarà fins al març de l’any que ve), al museu de la capital vallesana. Fa més de vint anys, en una altra mostra, el màxim que els granollerins van poder veure van ser tres plafons. I els van semblar pocs, és clar. Tots els amants de l’art català estan cridats ara a aquesta cita expositiva, ja que al MNAC tampoc poden gaudir a les seves sales de tots els fragments del retaule; una bona part estan desats a les reserves.

La directora del Museu de Granollers, Glòria Fusté, no ha volgut només que lluïssin, sinó que expliquessin el seu periple, perquè va ser prou peculiar en l’aventura de la dispersió de les obres medievals. El sentit del diner va motivar aquest fenomen, però en el cas del retaule de Sant Esteve hi va haver un objectiu noble: la seva venda va servir per finançar la construcció de l’hospital asil d’un Granollers que a principi del segle XX estava en ple procés de creixement i havia de donar urgentment respostes socials.

L’operació va ser complexa, com desvela la historiadora de l’art Cinta Cantarell en un dels textos del catàleg de l’exposició (que ha comissariat l’historiador Jordi Planas), imprescindible per submergir-se al fons de les vicissituds d’aquesta obra. Des que la Junta de Museus es va interessar en la seva adquisició (per enriquir les col·leccions públiques, però també per evitar que marxés a l’estranger) fins que es van tancar els tractes van passar tres anys, del 1914 al 1917. Les negociacions van ser “llargues i intenses”, subratlla Cantarell, per moltes raons, i una que dona fe del valor que tenia el retaule granollerí: “De les compres d’art que va portar a terme l’Ajuntament de Barcelona en aquelles dates, fou la que sumà un import més alt: 150.000 pessetes.”

Tot s’hauria pogut tòrcer (i de fet momentàniament es va tòrcer) per culpa d’una discussió per la propietat de la peça entre la parròquia i l’Ajuntament de Granollers. Però el cert és que havia estat aquest darrer el que a finals del segle XV havia encarregat la construcció del retaule per a l’altar major de l’església de Sant Esteve (temple que, per cert, va ser incendiat durant la Guerra Civil).

Una comanda que va apuntar molt amunt. Els Vergós s’havien convertit en els hereus del taller d’un primera espasa del gòtic català, Jaume Huguet, que va morir el 1492. I el seu prestigi tenia un preu. El del conjunt de Granollers el van fixar en 500 lliures, que van cobrar en diversos pagaments, l’últim, l’any 1500. En la publicació, un altre expert, Joan Yeguas, el conservador dels fons de Renaixement i Barroc del MNAC, ressegueix els secrets pròpiament artístics del retaule, que estava format per setze plafons, tres dels quals, doncs, s’han perdut. Dels que han perviscut, sis relaten la vida de sant Esteve; quatre estan dedicats a la passió de Crist, i quatre més representen els profetes Moisès, David, Abraham i Isaïes.

Disparitat d’estils

En el seu estudi, Yeguas aprofundeix en la gran diversitat d’estils que conflueixen en aquesta obra. Estils diferents, que vol dir mans diferents. A més de tres membres de la família Vergós (el pare Jaume II i els seus fills Pau i Rafael), hi van treballar altres pintors, del mateix taller i fins i tot mestres externs subcontractats –potser fins a quatre, sosté Yeguas–, com Joan Gascó, el pinzell del qual els entesos reconeixen en les taules dels profetes.

El pas del temps, sinònim de degradació i de canvis de modes, acabaria forçant arreu la retirada del culte dels retaules medievals. El de Granollers el van sentenciar entre el 1765 i el 1775 i el van substituir per un de barroc procedent de l’església del convent de la Mercè de Barcelona.

El van desmuntar i el van guardar primer a l’antic hospital i després a la rectoria. En plena foscor s’hi va estar a la vora d’un segle. El 1867 en va sortir per exhibir-se en una exposició a Barcelona. I encara figuraria en dues més, de mostres, abans de la seva venda, en un període en què el país estava redescobrint la seva glòria artística passada.

Una esplendor que ara s’ha retrobat amb els seus orígens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.