Cultura

La ciutat que es va perdre

Una exposició a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona rescata, un segle després, la memòria dels barris que van ser enderrocats per obrir la via Laietana

Els fotògrafs van penetrar en la Barcelona vella unes setmanes abans que tot desaparegués
Aquest valuós material gràfic va quedar molt invisibilitzat: incomodava el poder
“Per primera vegada, es donava una visió respectuosa del teixit urbà popular”

Els homes continuaven treballant als tallers del carrer de la Fenosa. La mainada, jugant a la font del carrer de l’Avellana. Les dones, fent petar la xerrada als balcons de la plaça de l’Oli. Les botigues del carrer de l’Argenteria eren plenes de gent que volia aprofitar les rebaixes que anunciaven a la façana. La vida va ser normal fins a l’últim moment a les barriades que l’obertura de la via Laietana va esborrar del mapa, el 1908. Un últim moment que van registrar diversos fotògrafs. El veïnat va posar davant de les seves càmeres amb molta dignitat. Ni tan sols amb tristesa. Ni rastre de ràbia impotent. Les imatges no semblen presagiar res. Però va passar. Va ser el final en aquell tros de la Barcelona vella.

És sorprenent el que ha costat poder tornar a veure aquesta col·lecció de fotografies que, fins al 31 d’octubre, presenta l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona en l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la via Laietana. De fet, és gairebé un miracle que les tinguem. No les tindríem si un grup d’artistes i intel·lectuals no haguessin pressionat l’Ajuntament perquè convoqués un concurs per documentar què (270 finques) i a qui (10.000 persones) engoliria la construcció de la nova avinguda per connectar l’Eixample amb el port, una reforma que estava planificada des de feia molt temps, des del 1878. El consistori s’hi va avenir. Les bases es van publicar el 23 de febrer i s’adreçaven tant a fotògrafs com a dibuixants. El 3 de maig es va marcar com la data màxima d’entrega dels treballs. De manera que els autors van tenir dos mesos per fer-los, el març i l’abril.

“La idea inicial era molt més ambiciosa, ja que també preveia fer un inventari del patrimoni immaterial, amb els costums, els records i les tradicions de la zona afectada per aquelles destruccions de dimensions tan colossals, però no va tirar endavant per culpa de les presses i del desinterès de l’administració”, explica Jordi Calafell, que ha fet equip amb Rafel Torrella per comissariar l’exposició. L’esbudellament del nucli antic estava dat i beneït des que, el 10 de març en un acte amenitzat per la banda municipal davant del número 71 del carrer Ample, el rei Alfons XIII va declarar, oficialment, l’inici dels enderrocaments.

Després de diverses vicissituds, les sèries que van resultar guanyadores del concurs acabarien dipositades a l’Arxiu Fotogràfic. De totes les altres, ni se n’ha preservat res ni se’n sap res, més enllà dels pseudònims sota què es van presentar: Barcino, Rat Penat, Els vells carrers, Roda’l món, Salve, Via nova, Pas al progrés, Garabatos, Xabeyas... Prop d’una quarantena. La documentació de l’època és tan escassa i contradictòria que només permet identificar clarament quatre autors, els premiats: Adolf Mas (el més reconegut de tots), Miquel Matorrodona, Josep Pons Escrigas i Narcís Cuyàs. N’hi ha dos més que es pensa que són Carles Passos i Joan F. Rovira. I un setè de nom desconegut.

Tots ells van penetrar en la Barcelona que estava a punt de desaparèixer. En els seus carrers estrets, en els patis dels antics palaus senyorials que la burgesia havia abandonat per traslladar-se a la part alta, en els habitatges encastats a la muralla romana... Al cap de pocs dies, no en quedaria res. “Seria la primera i l’última vegada que es va fotografiar aquella part de la ciutat. Fins llavors, les càmeres només s’havien enfocat cap als territoris de les classes benestants”, subratlla Calafell. Era la part de la ciutat que incomodava als exultants homes de la Lliga. Uns homes que tampoc havien vist de bon ull el treball que, molt poc abans, entre el 1907 i el 1908, havia fet el fotògraf Frederic Ballell a la Rambla. El de Ballell va ser “el primer assaig de fotografia directa a Barcelona”. “Tret d’una sola, no es van publicar mai, possiblement perquè la Rambla, malgrat ser el carrer més cosmopolita i popular de la ciutat, travessava uns sectors atrotinats que no formaven part d’aquella Barcelona visionària que els noucentistes somniaven”, raona Calafell.

Però els fotògrafs cridats a deixar aquell primer i últim testimoni a les barriades de la Catedral, la Ribera, Sant Pere, Santa Caterina i Sant Cugat del Rec no es van deixar dominar pels ulls minats de prejudicis que el poder polític i cultural havien dirigit a les gents més humils de la ciutat. Uns ulls que sempre els demonitzaven. “El valor excepcional d’aquestes fotografies és que, per primera vegada, es dona una visió respectuosa del teixit urbà popular. Se’l mira amb simpatia. Res més lluny de la representació del bàrbar a dins de casa”, sosté Calafell.

Era tanta la desconfiança que al fotògraf que va documentar oficialment els enderrocs, Timoteu Colominas, funcionari municipal, se’l va advertir que estigués atent als “incidents de pertorbació social que, segurament, acompanyarà l’emigració dels seus habitants”. No n’hi va haver cap, de moviment de resistència. Ni la més mínima protesta quan el desallotjament ja era imminent. I de raons, per fer-la, no els en mancaven a aquells homes, dones i nens que van treballar, van fer petar la xerrar i van jugar fins al darrer moment, perquè van ser desplaçats de manera forçosa. En l’operació via Laietana, uns, els propietaris, es van fer molt més rics del que ja eren, i els altres, els que hi vivien de lloguer, i per tant els més vulnerables, no van comptar. Llavors no va passar res, però l’esclat de la Setmana Tràgica estava al caure.

Resolt el concurs, l’Ajuntament també es va desentendre d’un altre compromís que havia adquirit: editar uns fascicles amb les fotografies i els dibuixos. Sí que, l’agost del mateix 1908, els va exposar, al restaurant del parc de la Ciutadella. I, cinc anys després, al Palau de Belles Arts, però aquesta exposició no va estar oberta al públic general. No seria fins al 2001 que el Museu d’Història de la Ciutat tornaria a fer visibles algunes, poques, de les fotografies. Els dibuixos, d’un marcat caràcter costumista, tampoc van tenir gaire més sort per a la seva difusió. Només els d’un dels guanyadors, Dionís Baixeras, van ser publicats per l’editorial Aymà el 1947. Modest Urgell és un altre dels autors que se sap que hi va concórrer. Va obtenir el màxim premi en la categoria d’aquarel·les.

Tot, o gairebé tot, es va condemnar a la mateixa foscor que la Barcelona que es va perdre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.