Crítica
Peralada
Un domini absolut
Flórez mostra una suprema elegància vocal amb un fraseig exquisit
Quan Juan Diego Flórez va cantar Nessun dorma divendres a Peralada, feia dues hores i mitja que, amb un descans de vint minuts, durava el concert. Tal durada mesura la intensitat amb la qual el tenor peruà ha arribat a sentir-se a gust en un escenari. Tant és així que, després d’abordar un repertori d’àries i duets operístics, va concedir-se el plaer d’agafar la guitarra per interpretar cançons populars peruanes i una versió del Cucurrucucú, paloma amb una delicada cadència. Una altra cosa és que cantés Granada en començar els bisos, però va ser l’única mostra d’un gust dubtós d’aquest tenor que, mentre continua exhibint una suprema elegància vocal amb un fraseig exquisit i uns aguts primorosos sense ser mai estridents, ha adquirit un domini absolut de l’escena en la seva maduresa com a intèrpret.
Amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Guillermo García Calvo, no només va cantar, però, el tenor peruà, sinó també la jove soprano armènia Ruzan Mantashyan. El concert, en tot cas, només s’anunciava amb el nom de Juan Diego Flórez i tal cosa em va dur a fer-me una pregunta impertinent i a la vegada pràcticament retòrica: hi ha homes que, com ho fan les dones en relació amb intèrprets masculins reconeguts, s’avenen a un paper secundari en els concerts de grans cantants femenines? Ho deixem aquí per explicar que, junts i per separat, Flórez i Mantashyan van cantar peces extretes d’un repertori que ha definit la carrera del tenor: Charles Gounod (amb el qual van obrir la primera i la segona part amb àries i duets de Roméo et Juliette i de Faust, de manera respectiva) i el bel canto romàntic de Gaetano Donizetti (amb el qual Flórez va culminar la primera part interpretant Tombe degli avi mei... Fra poco a me ricovero, de Lucia di Lammermoor) passant pel duet joiós J’ai marqué l’heure du départ... Nous vivrons à Paris tous les deux”, de Manon, de Jules Massenet.
Al final, però, com si el tenor lleuger insinués un pas cap al dramàtic, van abordar les àries i el duet més cèlebres (Si, mi chiamano Mimi, Che gelida manina i O soave fanciulla) de La Bohéme. En l’evolució de la seva veu, Flórez comença a incorporar Puccini i ho fa amb tanta seguretat que, amb les mans esteses i el públic dempeus, ho va rematar amb el Nessun dorma.
