Cultura

Crònica

Porta Ferrada

L’equilibri perfecte

Homenatge a Ian Curtis amb clàssics de Joy Division i projeccions oníriques

El debut de la banda de Manchester New Order en el festival de la Porta Ferrada, dilluns a la nit, en el que va ser el seu únic concert a tot Catalunya aquest estiu, no va ser només una oda al sintetitzador. Hi va haver molta guitarra, amb solos de lluïment destacables, en un concert que va iniciar-se amb el so electrònic definidor dels anys vuitanta. New Order va obrir la nit ganxona amb dos temes del seu últim disc Music complete (2016), Singularity i Restless, hereves dignes del synthpop, però va ser amb She’s Lost Control, un dels himnes del postpunk, que va començar el tribut a Joy Division i l’explosió a la platea. Per continuar amb Transmission amb la qual el públic va decidir que les cadires feien nosa.

Les projeccions a la pantalla, entre el documental realista, el videoclip de relat oníric i els jocs d’arcade van contribuir a la posada en escena dels anys vuitanta; els ventiladors de fum, emboirant la nit, desprenien també aquell deix antic d’un grup en què el so del passat continua tenint un pòsit futurista, però melancòlic. No s’han de menystenir els nous temes, des de Plastic a Tutti Frutti, que van sonar com a repertori d’una proposta musical i escènica que no es vol quedar amb el revival, però certament no tenen la llegenda dels hits que s’esperen com Bizarre Love Triangle.

Bernard Sumner no ha estat mai un líder amb grans dots vocals, però la connexió amb el públic hi era més per la banda sonora que s’esperava escoltar; era un concert que jugava amb el component emocional més que la interpretació en escena. Especialment es va notar a l’última part amb cançons dance com True Faith , que es mantenen poderoses i magnètiques tot i el pas dels anys i es reben com a himnes de culte que són. O amb Blue Monday: tot un espectacle de llum i so a la pantalla que es veia replicat en els mòbils del públic.

Si Blue Monday representa la perfecció i sofisticació màxima del synthpop, amb la veu que funciona com la d’un robot, un autòmat, amb Temptation va arribar la glòria final, l’apoteosi a la pista de ball, amb aquells cors d’optimisme inicial i de tornada que prediuen un final feliç. La reconciliació amb els fantasmes, feta de fa temps, va arribar a tall d’homenatge sentit, a la pantalla, amb un Ian Curtis present en blanc i negre, mentre sonava Atmosphere i Love will tear us apart , el cop de gràcia a una nit d’equilibri perfecte entre les llums i les ombres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les aigües tèrboles de Poe

barcelona
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries
GRUP DE MÚSICA

“El folklore és una cosa viva”

BARCELONA

Billie Eilish, els joves al poder

BARCELONA

El comerç d’Empúries

Castelló d’Empúries

Namina presenta ‘Ens endurem el vent’

Girona

‘Nostromo’, 40 anys a l’espai

Barcelona
NIL PERUJO
PINTOR. AUTOR DEL MURAL SOBRE REMEDIOS VARO A LA COLÒNIA BURES D’ANGLÈS

“Varo és un dels pocs actius que té Anglès i no sabem aprofitar-lo”

anglès

Apocalipsi amb cuiro i asfalt

Barcelona

L’Orfeó Català actua avui al Royal Albert Hall

BARCELONA