Ficció de la pròpia vida

Poc després de començar La casa de verano (Les estivants), Anne, l’actriu i directora que interpreta Valeria Bruni Tedeschi, s’enfronta a una comissió del CNC (Centre Nacional de Cinematografia) que li qüestiona que hagi presentat el guió d’una pel·lícula semblant a les tres anteriors. Ella la resumeix com la història de la seva vida, en la qual parla del seu germà mort i del seu xicot, que just abans de la reunió li ha dit que ha conegut una altra dona. És una ironia amb la qual Bruni Tedeschi reconeix el joc de ficció sobre la pròpia vida desplegat al seu nou film i als tres anteriors: Il est plus facile pour un chameau... (2003), una faula inspirada en el seu complex de noia rica; Actrices (2007), una exploració del seu ofici d’actriu, i Un château a l’Italie (2013), en el qual sembla voler recrear el naixement de l’amor amb l’actor Louis Garrel (això poc abans de separar-se’n mentre que Actrices ho va fer en present) i els últims dies del seu germà Virginio, que, com un fantasma, també palpita a La casa de verano.

En totes aquestes pel·lícules, Bruni Tedeschi dona vida a un àlter ego sempre en crisi, dubitatiu, i a punt d’un atac de nervis; més encara a La casa de verano, en què viu desesperadament una separació. A més, sempre hi apareix la mare, Marysa Borini, i podem intuir-hi un doble de la germana, la famosa Carla Bruni, encarnada en aquest cas per Valeria Golino. Això mentre que en el nou film debuta Oumy Bruni Garrel, la filla adoptada amb el seu excompany, i reapareix la seva amiga Noémi Lvovski, guionista dels seus films. És, doncs, la història de la seva vida transfigurada en una ficció amb moments commovedors i amb altres d’irritants, tant autocrítica com autocomplaent, malenconiosa i fins decadent, com ho és la família (de nou el complex de rica) que paga malament als seus criats, que configuren una subtrama d’un film que acaba bellament en la boira a prop de Fellini i de Pirandello.