Art

Sensual i compromès

Mor als 87 anys el fotògraf Leopoldo Pomés, figura clau de la publicitat dels anys seixanta i setanta i un referent de la cultura catalana del darrer mig segle

Amb altres companys, va dur la fotografia catalana fins a les cotes més elevades
Montalbán el considerava “culpable d’erotitzar tot un país” amb l’anunci de Terry

Leopoldo Pomés, figura cabdal de la fotografia catalana de la segona meitat del segle XX i publicista innovador i visionari, va morir ahir a l’edat de 87 anys. Creador de les bombolles Freixenet, director de la cerimònia inaugural del mundial d’Espanya del 1982, artista hedonista i sensual, retratista de la gauche divine, cineasta allunyat dels cànons... Les seves múltiples facetes creatives i la profunda influència que va exercir al llarg de la seva carrera, particularment amb les fotografies publicitàries lluminoses i plenes de sensualitat durant la grisor del franquisme, eren destacades ahir en mitjans de comunicació i xarxes socials. L’enrenou mediàtic era proporcional a la importància d’un dels fotògrafs que, al marge de la publicitat, juntament amb col·legues com Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Colita o Francesc Català-Roca, va elevar la fotografia catalana de la segona meitat del segle XX a les cotes més elevades.

Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) va exercir diversos oficis abans de dedicar-se a la fotografia, que va aprendre de manera autodidacta. En els seus inicis va ser molt influenciat per l’avantguarda artística de Dau al Set, que va conèixer a través de Modest Cuixart i li va permetre entrar a la fotografia “per la porta gran”, segons reconeixia Leopoldo Pomés en una entrevista a La Fotografía Magazine. Amb les fotografies de Tàpies, Cuixart, Brossa i companyia de seguida va triomfar: “Gràcies a l’ajuda i la protecció dels de Dau al Set vaig aconseguir la meva primera exposició a les galeries Laietanes el maig del 1955”, deia.

Dos anys després, l’editor i poeta Carlos Barral va projectar un llibre fotogràfic sobre Barcelona amb text de Luis Goytisolo i li va encarregar les fotografies. El llibre no es va publicar, però la Fundació Foto Colectania va treure a la llum les esplèndides imatges de Barcelona 1957 en una exposició que va fer el 2012 –i, finalment, un llibre–, que demostrava l’enorme talent i el gran compromís artístic i social del fotògraf quan tenia només 26 anys.

La publicitat, sempre a la recerca d’impactar en l’inconscient del consumidor, va trobar en Leopoldo Pomés un esplèndid aliat. Amb Karin Leiz, la que es convertiria en la seva esposa i mà dreta, va fer el pas més decisiu de la seva vida. “Érem miseriosos i vaig decidir provar sort amb la publicitat”, explicava Pomés en l’exposició retrospectiva que li va dedicar la Pedrera el 2015, Leopoldo Pomés. Flashback. La sort els va somriure: el 1961 van crear els Estudis Pomés i la seva primera campanya, un banyador per a dones, va ser tot un èxit. “I a partir d’aquí, tot”, recordava Pomés, que es va convertir en el gran referent de la publicitat dels anys seixanta i setanta. Seus eren els anuncis de les bombolles nadalenques de Freixenet. L’estil Pomés era “discret, elegant, sofisticat, empàtic... i impregnat d’afectes”, deia Julià Guillamon, comissari de la retrospectiva del 2015. Caldria afegir-hi l’adjectiu sensual. Manuel Vázquez Montalbán el considerava “culpable d’erotitzar tot un país” a causa de l’anunci de Terry de fa unes dècades amb una model sobre un cavall blanc en una platja.

El publicista Lluís Bassat, amic seu des del 1965, el recordava ahir com un creador amb “un ull extraordinari”: “Li encantava la sensualitat i la reflectia en totes les coses que feia.” També destaca que “va estimar molt Barcelona i va fer tot el que va poder per la ciutat”. El 1986, Pomés va presentar a Lausana un espot per convèncer el món que Barcelona era la ciutat que es mereixia els Jocs Olímpics. “Aquest treball em va fer una il·lusió tremenda, era una oportunitat per presentar la ciutat al món, i jo estimo Barcelona”, explicava Pomés a La Fotografia Magazine.

Tres fotos clau

En la retrospectiva del 2015 hi havia tres retrats clau per entendre la seva obra: un del seu pare, suport principal arran de la prematura mort de la seva mare; el retrat d’un barber que li tallava els cabells quan era petit i el d’una dona datat al 1953. “El fascinaven les excentricitats del barber, i aquesta atracció per tot allò singular, que s’escapa de la norma, forja la seva manera d’entendre la fotografia”, explicava Julià Guillamon. La dona era un amor impossible, que va marxar amb el marit a Amèrica. Li va fer una fotografia d’atmosfera crepuscular que li va revelar un camí: “Vaig notar que havia fet alguna cosa i se’m va obrir un món de creació personal”, va explicar Pomés.

El seu caràcter de “pioner, un home inquiet a qui li interessava tot”, com recordava ahir Lluís Bassat, va donar lloc a una obra inabastable, que va desenvolupar al llarg de més de 60 anys. A part de nombroses pel·lícules publicitàries, el 1957 va realitzar el curt Salida de misa, va ser director de fotografia de Notes sûr l’emigration, de Brunatto i Esteva (1960), i va dirigir un sol llargmetratge, el thriller Ensalada Baudelaire (1977). Prou bagatge perquè l’Acadèmia del Cinema Català el nomenés membre d’honor el 2015. La llista de distincions que va rebre és interminable: el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat; la medalla d’or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona; el Premio Nacional de Fotografía del Ministeri de Cultura; diversos guardons als seus films publicitaris (Canes, Venècia...)...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia